A voltes amb la Carta Pobla

La recent edició de la Fira s’ha sumat a la commemoració dels 750 anys de la Carta Pobla de la Vilanova de Cubelles amb l’exposició itinerant que es podia veure a la plaça de la Vila i una tertúlia al Canal Blau conduïda per Jordi Carrillo, autor del magnífic documental que es va estrenar el mes de juliol al teatre Principal i que el proper 13 de desembre es projectarà a Cubelles en un acte organitzat pel Grup d’Estudis Cubellencs i presentat pel propi Jordi Carrillo. A la tertúlia, celebrada en plena rambla Principal, hi van participar Núria Jornet, Paquita Roig i Àngels Parés. Qui això signa també hi havia de prendre part però un inoportú refredat em va impedir ficar-hi cullerada, de manera que algunes de les qüestions que hi volia comentar les exposaré a continuació, no per aportar res de nou (els Garí, Coroleu, Avinyó i Virella van establir doctrina amb els seus exhaustius estudis), sinó per remarcar, amb l’extensió que em permet aquest espai, alguns fets que les esmentades tertulianes ja van posar damunt la taula.

Els primers pobladors i la llegenda

L’efemèride de la Carta Pobla està servint per divulgar la història de Vilanova a partir de la primera vegada que va ser esmentada, el 1232, fins al conflicte amb Cubelles pels límits territorials. Molt s’ha especulat sobre qui van ser els primers pobladors de la Vila Nova però la llegenda sobre una parella de nuvis que per evitar el mal ús (dret de cuixa) del senyor de la Geltrú van ser els primers que es van instal·lar a l’altre cantó del torrent de la Pastera és la que s’ha imposat. Cert que, com s’explica en l’exposició citada, aquesta llegenda es fonamenta en dades i aquestes dades les extreuen de la versió que es troba en el Llibre verd o Capbreu escrit pel rector de Cubelles, mossèn Ramon Minguella, el 1655, reproduït per mossèn Joan Avinyó en la seva Història de Cubelles, en què afirma que “...com lo Cavaller de la Geltrú fes algunes vexacions en alguns vassalls seus, se isqueren de son territori y sen passaren al territori de Cubelles”.

El pare Garí admet com a quelcom probable la versió que assegura que “incomodados algunos habitantes de la Geltrú de la conducta severa y pesada de los señores de su Castillo, salvaron el torrente y se establecieron en los confines del término de Cubellas frente la misma Geltrú”. Però respecte al dret de cuixa, aquest historiador afirma que “muchos escritores dicen era una servidumbre solo de nombre y no de hecho, puesto que todo consistia en presentarse los novios al Señor para rendirle homenaje en el dia de su enlace, y el Señor puesto en pié daba un paso adelante, o mejor adelantaba su pié dando con él un golpe en tierra”.

Tanmateix, Garí s’inclina per una altra opinió que troba “més verosímil i més probable” comentant que en el lloc actual de Vilanova hi havia algunes quadres que van deixar d’existir a mesura que Vilanova s’anava formant i res més natural que els habitants d’aquests llocs fossin els que poblessin la nova vila sense que això tregui que algun habitant de la Geltrú “fuera por sacudir el yugo de su señor, fuera por comodidad” fossin un dels seus primers pobladors.   

Per la seva part, Josep Coroleu indica que el dret de cuixa només existia a la Catalunya Vella i com que aquesta comarca no hi pertanyia titlla la llegenda d’inversemblant. I Albert Virella, en tractar aquest tema, ho conclou així: “I és ben cert que els senyors del castell de la Geltrú tractaven vexatòriament els seus súbdits. Quines eren aquestes vexacions és tot un altre problema. A manca de dades, la tradició ha deixat volar la fantasia”.

Durant el període –40 anys– que va del primer esment de la Vila Nova i la carta de població que el 1274 li atorgarà Jaume I, Cubelles fou afavorida pel Conqueridor en diverses ocasions. El 1251 li concedí la inseparabilitat de la corona i el dret de celebrar un mercat el dilluns. El 1257 el rei va concedir un altre privilegi en què eximia els homes del castell de Cubelles, per espai de dos anys, d’algunes servituds com quístia, exèrcit, cavalcades i altres serveis i expedicions reials, tant pels seus béns mobles com pels immobles.

Per això, quan el 27 de juliol de 1274, Jaume I concedia la carta de població i franqueses a la Vilanova de Cubelles, Albert Virella opinava que “aquesta carta de població, ben mirat, no alterava gran cosa del règim jurídic de la universitat del castell de Cubelles, vila que, altrament, també tenia en son haver diverses concessions reials, favorables al seu millorament”. I el mateix historiador indica que als privilegis de la Carta Pobla cal sumar la productivitat de la terra, bones platges per varar les barques i la bondat del clima, que van fer créixer encara més la Vila Nova, especialment amb gent de la Geltrú. Això va provocar, el 1275, una queixa del senyor de la Geltrú, Ferrer de Manresa, que va obtenir de Jaume I la promesa de prohibir als habitants de la Geltrú d’instal·lar-se a la nova vila que s’estava edificant dins el terme del castell de Cubelles.

La separació parroquial: el terme de Cubelles queda esquinçat

Amb la concessió de la Carta Pobla el 1274 i dins el marc de l’organització municipal, la història del terme de Cubelles estarà marcada per les diferències entre les dues viles. Les primeres controvèrsies arribaran amb la independència parroquial. Prop de la Vila Nova hi havia una capella dedicada a sant Antoni Abat –probablement edificada abans del naixement de la Vila Nova– que donava servei als habitants de les quadres de Ça Llacuna, Vila-rodona, Creixell i Adarró a través del rector de la parròquia de Santa Maria. L’any 1363 la capella de Sant Antoni va esdevenir parròquia totalment separada de la matriu de Santa Maria. Aquesta va ser la primera gran ferida, en realitat una gran retallada, del terme de Cubelles. La línia divisòria de les dues parròquies s’establí a partir de la Talaia, que s'anomenava de Nembres o de Rembres (redimits), i després baixava pel Puig Torrat fins a la mar, pel lloc de Cesdons o de Cerdans. La nova parròquia de Sant Antoni comprenia també els llocs d'Enveja i de Creixell i els masos de Vila-rodona, Soterrània i el Piulart.

Va ser el 26 d’abril de 1363 que el bisbe de Barcelona, Guillem de Torrelles, concedí la separació de la parròquia de Cubelles amb la creació d’una nova parròquia sota l'advocació de sant Antoni. El decret del bisbe atenia la petició dels prohoms i feligresos de la Vila Nova –motivada principalment per la distància amb l’església cubellenca–, en reunió efectuada a la capella de Sant Antoni Abat.

La parròquia, en termes genèrics, era la unitat administrativa eclesiàstica menor. D’origen alto-medieval, la divisió parroquial coincidia normalment amb els territoris de les antigues viles o nuclis poblacionals. La parròquia era també un element de cohesió social i un centre fiscal de recollida dels impostos i les rendes parroquials: delmes, primícies, oblacions, censos emfitèutics, donatius etc. D’aquí ve la transcendència que va tenir per a la parròquia de Santa Maria de Cubelles veure’s reduïda a la meitat. És per això que per salvaguardar els interessos de la parròquia de Santa Maria, el bisbe va imposar catorze condicions de cara a la constitució de la nova parròquia de Sant Antoni, entre les quals en citarem algunes. La primera indicava que els feligresos de la nova parròquia que tinguessin censos o altres drets de l’església de Santa Maria, deurien de continuar prestant-los, sia en blat, diners o altres espècies. La segona condició obligava els parroquians de Sant Antoni d’indemnitzar amb 50 sous cada any per a subvenir els càrrecs de l’església de Santa Maria, durant el termini de deu anys, passats els quals serien substituïts pel rendiment d’igual valor d’un alou que es compraria a l’encant. Una altra condició, la quarta, assenyalava que si en cas de guerra l’església de Santa Maria fos robada, destruïda o damnificada, els parroquians de Sant Antoni serien obligats a contribuir a la reparació, el mateix que els feligresos de Cubelles, tal i com la separació no s’hagués feta.

Amb les terres adjudicades a la nova parròquia, el gran terme jurisdiccional de Cubelles patia una retallada d’enormes dimensions; la superfície atribuïda a la nova parròquia vilanovina era de 18 km2, la meitat del que tenia la parròquia de Cubelles. Al principi, en fer-se la partió, el rector de Cubelles, Francesc d’Olivera, ho fou també de Vilanova fins a la seva mort, el 1380.  Aleshores cada parròquia passà a tenir un rector independent, per Vilanova fou nomenat Guillem Badós, i per Cubelles, Nicolau Canyelles.

El bisbe Guillem de Torrelles, al mateix temps que decretava la divisió de les dues parròquies, disposava que l’església de Sant Cristòfol de Cunit, que era independent, passés a ser sufragània de la de Cubelles, cosa que també va fer extensiva a la de Segur. El bisbe volia compensar en certa manera a la parròquia de Santa Maria l’esquinçament del seu territori, puix que el caràcter de sufragani d’una església implicava la tributació econòmica (delmes, primícies, rendes alodials, etc.) a l’església parroquial.

Separació de Cubelles... i de la Geltrú

Abans de la separació parroquial, el 15 de gener del 1335, el rei Alfons III el Benigne va atorgar a la Universitat de Cubelles, a petició dels naturals de dita vila, el dret de triar, el primer dia de febrer de cada any, quatre jurats i deu consellers per a regir el terme. Això representava la creació del Consell Municipal, un fet cabdal en la història del terme de Cubelles, com ho va ser també l’annexió del castell de la Geltrú, el 1368. Aquest esdeveniment vingué motivat per les desavinences entre el senyor del castell geltrunenc, Berenguer de Sanahuja, i els seus vassalls i per la petició de la gent de la Vila Nova, la puixança de la qual era ben notable, tot argumentant que era el lloc d’on eren originaris. Així, Pere III va vendre, per deu mil sous de Barcelona, als síndics, jurats i homes de la Universitat de Cubelles el mer i mixt imperi i tota la seva jurisdicció alta i baixa del castell de la Geltrú perquè l’exercissin el batlle i jurats del terme de Cubelles. El rei ordenà que el batlle de Cubelles ho fos també de la Geltrú, de manera que quedava constituïda la Universitat del castell de Cubelles, de Vilanova i del castell de la Geltrú, el que alguns historiadors han anomenat “la Gran Cubelles”. Ajuntant-se amb el municipi Cubelles-Vilanova, els habitants de la Geltrú s’eximien del domini feudal. El terme passava a tenir 59 km2.

Des de 1350 el batlle ja residia a Vilanova a tenor de l’augment demogràfic d’aquesta vila i només administrava justícia a Cubelles cada dijous o, almenys, dues vegades al mes.

El 1418, Alfons IV declarava que els castell i viles de Cubelles, de Vilanova i de la Geltrú, amb llurs quadres, termes i territoris serien considerats des d’aleshores en avant com a “membre especial i carrer de Barcelona” i, per tant, passaven a tenir els mateixos drets i deures que els habitants de la Ciutat Comtal.

Per agilitzar la governabilitat del municipi, el 19 de març de 1442 es creà l’anomenat consell de trenta, que tenia poders molt amplis i només es reunia per resoldre assumptes extraordinaris. Estava constituït per cinc jurats (dos de Vilanova, altres dos de la Geltrú i el restant de Cubelles) i vint-i-cinc consellers (tretze de Vilanova, vuit de la Geltrú i només quatre de Cubelles). Per a l’elecció de batlle es triaven sis persones de Vilanova, dues de Cubelles i dues de la Geltrú. La creació d’aquest consell de trenta augmentà la supremacia de Vilanova i provocà que Cubelles, en quedar en minoria, perdés poder de decisió i quedés absorbida per la Vila Nova. Això originà el malestar i les protestes dels homes de Cubelles.

Aquesta posició minoritària originà una lluita dels habitants de Cubelles per obtenir un municipi propi i separat, cosa que aconseguiren després de moltes dificultats. El plet s’inicià el 5 de maig de 1603 i s’aprovà definitivament arran de la sentència datada el 26 de juny de 1610. La línia divisòria dels nous termes quedà inicialment de manera semblant a la delimitació parroquial. El 2 de juliol de 1611 s’oficialitzà la separació encara que el batlle comú es mantingué fins al 1718, any en què Cubelles tornà a tenir batlle propi. Amb la separació, la universitat de Cubelles quedà aleshores amb una superfície de 32 km2 (18 km2 el poble amb Gallifa, Rocacrespa i altres llocs i 14 km2 la suma de les quadres de Cunit i Segur), mentre que l’extensió de Vilanova de Cubelles era de 27 km2 (18 km2 Vilanova amb Adarró i Enveja i 9 km2 la Geltrú amb Solicrup).

Davant l’hegemonia de Vilanova, també la Geltrú intentà separar-se’n. El primer intent es produí el 1631 i es va resoldre el 1633 quan el Reial Consell de Barcelona denegà la separació però en canvi atorgà a la Geltrú el barri del palmerar, que Vilanova pretenia fer seu. Els geltrunencs no es van resignar i quatre anys més tard, el 1637, van aconseguir   escindir-se i durant una dècada (1637-1647) la Geltrú tingué municipi propi, compartint això sí, batlle amb Vilanova, tal com passava amb Cubelles. Finalment es produí la reunificació arran d’una concòrdia que fou autoritzada pel rei Felip IV el 4 de juny de 1647.

Tornant a Cubelles, malgrat haver-se separat de Vilanova mancava encara la liquidació dels termes, cosa que es produí el 26 d’abril de 1700 en què s’adjudicà a la universitat cubellenca les herbes i pastures del territori de Vilanova que no fossin de propietat privada. No obstant això, van seguir les disputes per l’aprofitament de les pastures comunals, amb les terres del Prat (avui en dia Prat de Vilanova) i del Mas de l’Esquerrer com a cavall de batalla, trencant-se el 1750 els pactes o concòrdies que s’havien establert anteriorment. Es va obrir un llarg litigi en què els cubellencs van tenir les de perdre. La Reial Audiència sentencià que el límit del terme quedés fixat davant mateix de l’ermita de Sant Antoni de Pàdua, enmig del carrer de Sant Antoni. Aleshores, les dones de Cubelles, indignades i ofeses –creiem que amb raó– es van amotinar, van tirar a terra les fites i les van sepultar a la riera. Sempre s’havia escrit que això havia succeït el 1764 però posteriorment, la historiadora i actual arxivera municipal de Cubelles, Núria Jané, va trobar documentat que els fets en qüestió van tenir lloc el 8 de gener de 1767. Van detenir set dones i un home, que foren empresonats al castell de la Geltrú. Vilanova va decidir canviar el nom de Vilanova de Cubelles un any després, el 1768, passant a adoptar el nom actual de Vilanova i la Geltrú. Tot i que el motiu d’aquest canvi vingué determinat pel que Vilanova considerà com una ofensa, sembla lògic que a la llarga hagués deixat de portar el seu nom original. Pel que fa al conflicte del límit territorial, la fita va restar al davant de l’ermita de Sant Antoni fins al 1850, any en què a petició dels cubellencs la divisió del terme quedà fixada al torrent de Santa Maria, on segueix en l’actualitat.