Catòlics, comunistes i cia

Diu l’autor en començar el capítol “Després el Mur” “No se sap ben bé qui va donar l’ordre -si és que hi va haver una ordre explícita-  però en tot cas el 9 de novembre de 1989 la policia de la República Democràtica Alemanya va deixar que els ciutadans de la part de  l’est de la ciutat passessin a la part oest sense detencions ni trets. I el Mur de Berlín va caure. Havia estat aixecat vint-i-vuit anys i semblava destinat a ser etern. Va caure d’una manera qualificada de, amb encert, sorprenent. I la seva caiguda va constituir el principi de la fi del comunisme”.

I amb la caiguda del Mur de Berlín també començava el desglaç en l’anomenada guerra freda, una certa distensió entre les dues grans potències EEUU i URSS, en el llibre 'Catòlics, comunistes i cia' Agustí Pons, l’autor, a través de l’anàlisi biogràfica-política de diverses persones que van tenir un paper influent alhora que    descriu el posicionament polític d'alguns intel·lectuals durant les tensions entre l'URSS i els Estats Units.

En el llibre s’analitza de forma incisiva el paper que van tenir durant la Guerra Freda alguns dels intel·lectuals catalans més destacats d’aquest període. Hi surten, entre d’altres, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Alfonso Comín, Xavier Folch, Joaquim Molas, Manuel Sacristán, Ricard Salvat, Jordi Solé Tura, Antoni Tàpies, Joan Triadú i Manuel Vázquez Montalbán.

Agustí Pons, periodista i escriptor, a l’any 1964 va entrar a treballar a El Noticiero Universal i a l'octubre es va matricular a l'Escola de Periodisme de l'Església a Barcelona, al CICF, que s'acabava d'inaugurar, on va cursar els tres anys de carrera que aleshores eren preceptius. A El Noticiero va ser cap de secció de Catalunya, on durant un temps va escriure una columna diària, i organitzador del suplement literari on van escriure, entre d'altres, Nèstor Luján, Maria Aurèlia Capmany, Enrique Badosa, Juan Pedro Quiñonero i Guillem-Jordi Graells. L'any 1966 va participar a la Caputxinada com a periodista, al costat d'Antonio Figueruelo, que era el seu cap, i el 1968 va guanyar el premi El Ciervo per un reportatge titulat «Radiografía de los desheredados». L'any 1970 va guanyar el premi Manuel Brunet per a periodistes menors de trenta anys que convocava la revista Destino per un reportatge titulat “Tres paisajes de Joan Salvat Papasseit”.

Va ser director de la revista Oriflama, adreçada específicament a la gent jove. El 1976 va formar part de l'equip fundacional del diari Avui, on va començar com a cap de la secció de Països Catalans. Un any després, va publicar dos llibres ben diferents: Cossos i fets, de poesia, i Converses amb Frederica Montseny. Durant els anys vuitanta va publicar tres llibres més de poesia: Tractat de geografia, Signe i desig i Temps d'esbrotar, i un de narracions: Tretze contes llibertaris. Durant molts anys, va ser responsable de les pàgines i del suplement de Cultura del diari Avui. Del 1981 al 1984 ser nomenat cap del gabinet del conseller de Cultura Max Cahner en el primer govern Pujol.
A partir de la dècada dels noranta la seva activitat com a escriptor es va intensificar. El 1991 va publicar Retrats contemporanis, una antologia dels seus articles a l'Avui. Poc temps després guanyava el premi Joan Fuster d'assaig i el Premi Nacional d'assaig amb Deu daus.
Aquesta intensa activitat com a biògraf ha anat acompanyada de la publicació de dos llibres memorialístics: Temps indòcils (2009), que narra, en forma de crònica, els anys que van del 1963 al 1974, un període decisiu en la història de Catalunya, i Cartes a Clara (2010). L'any 2009 torna a la poesia amb la publicació de Metàfora. El 2014 publica l'assaig 1914-2014. Per entendre l'Europa del segle XX, seguit de Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara (2017), i de Crònica al marge (2019). Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda (2024) el seu últim llibre publicat.

La guerra freda va ser un enfrontament soterrat entre les potències del moment però va ser també una època de posicionaments i confrontacions públiques entre molts dels intel·lectuals del moment. Debats que posaven en entredit i eren elements de controvèrsia  permanent en el món cultural, l’econòmic i per descomptat l’ideològic. A partir dels posicionaments es podia entendre les actituds i accions d’alguns membres destacats de la cultura del nostre país que no defugien el repte de formar part d’un debat, no sols europeu, sinó de caire mundial.

A Espanya a més del debat més general hi havia també el debat de com assumir la confrontació amb el règim franquista per recuperar les llibertats. Mentre que en alguns països en que havia triomfat el feixisme aquells anys van recuperar les llibertats aquí el franquisme va ser tolerat per la majoria de les democràcies. Aquest element, important certament, està subjacent en molts del debats que van mantenir els intel·lectuals i per descomptat també els catalans.

Com reconeix el mateix Pons, aquí la disjuntiva era especialment difícil. D’una banda, perquè els interessos geoestratègics van convertir a Franco en aliat dels Estats Units i perquè bona part de l’antifranquisme era articulat pel comunisme. Aquesta paradoxal situació curtcircuitava els alineaments ideològics. De l’altra, a Catalunya l’hegemonia del PSUC es veia reforçada per la confluència amb el catolicisme social, fins al punt d’eclipsar altres nuclis opositors, més o menys escèptics respecte del comunisme.

Agustí Pons no és la primera vegada que reflexiona sobre el paper de determinats intel·lectuals i en aquest llibre torna a reflexionar a fons, sobre la nostre història més recent i va influir en moltes de les opinions i posicions públiques dels intel·lectuals catalans destacats. Molts d’ells es van apropar al comunisme, representat aquí pel PSUC, però essent coneixedors de la situació que es vivia a l’URSS o a l’Alemanya Oriental, van maquillar la situació o ho van considerar com un mal menor si l’objectiu era superior.

L’autor no fa elucubració sinó que sustenta les seves afirmacions amb fets concrets i a documents contrastables. Lamenta que quan va caure el mur no hi hagués un procés d’autocrítica que hagués servit i molt per recomposar moltes de les posicions que van anar derivant cap a postulats que rebaixaven objectius sense però tenir cap efectivitat com l’anomenat eurocomunisme, rostre més amable per una ideologia que ja havia anat perdent adeptes.

Destacar que els cercles intel·lectuals era un món d’homes, amb poques excepcions, potser la més incisiva i brillant va ser la de la Maria Aurèlia Capmany. I també cal destacar que eren conscients  que s’havien convertit en una élite intel·lectual que els portarà a ocupar càrrecs de representació i el món de la cultura.

Llibre molt interessant per entendre bona part de l’acció política al nostre país durant la dictadura i al final de la mateixa. El crític i escriptor Jordi Amat en diu: Catòlics, comunistes i cia és un assaig que encaixa amb els estudis sobre la guerra freda cultural, i Pons l’escriu prenent partit: denuncia allò que considera una impostura de les elits que van imposar una estètica i una ideologia -ofegant-ne d’altres-, que no es corresponien amb la seva posició de poder en el sistema cultural, exercint una peculiar forma de marxisme burgès pagat a compte d’altri. Segurament el més interessant són les polèmiques que rescata: des de la clàssica que va provocar Catalanisme i revolució burgesa fins a algunes de menys conegudes, com la de Calders quan el van silenciar a Serra d’Or o les que van mantenir Maria Aurèlia Capmany amb Vázquez Montalbán o el tàndem Castellet/Molas. No falla Sacristán, malgrat que el capítol que li dedica és brevíssim i no té en compte les 10 hores de documental de Juncosa; torna a carregar contra Xavier Folch, a qui atorga una influència superior a la que va tenir o que pot demostrar; i suma un episodi tan rellevant com el posicionament entorn del referèndum de l’OTAN. És important plantejar debats com els del llibre.

Una excel·lent aportació a l’anàlisi de la història contemporània i el paper dels intel·lectuals destacats de Catalunya.

Catòlics, comunistes i cia
Intel·lectuals catalans i guerra freda
Agustí Pons
Edicions de 1984
Barcelona, gener 2024