"X Amor”: revitalitzar l’art contemporani d’aquí mateix

Va finalitzar l’exposició “X Amor” a La Sala de Vilanova i la Geltrú: Una celebració de l’Art contemporani local que ha aplegat a 44 artistes de diferents disciplines, gèneres, edats i condicions de Vilanova; una eclosió d’energies i d’artistes de la zona, -i tants altres més a  afegir, que hi són-, que ha deixat unes vibracions molt excitants i intenses.  

Es volia mostrar que aquí tenim talents creatius diversos. És sabut que l’Art és una feina poc reconeguda, sovint poc ponderada i mal remunerada, i per qui s’estima aquesta activitat, cal dignificar-la i posar-la en el seu valor d’apreciació, i també de cost; perquè el públic no el sol considerar prou com aportació cultural, per allò pressuposat de ‘la facilitat i traça com un do’, o les ‘habilitats -innates o adquirides sense esforç’- (com si darrera no hi haguessin anys i fases de formació -bé acadèmica o bé autodidacta), o pel desconcert davant l’experimentació i la investigació (no només això és potestat dels “científics amb bata blanca”...).  

L’Art també experimenta, tant amb productes i materials com amb formes i emocions per arribar a expressar i comunicar -amb més o menys encert: els gustos són particulars i subjectius-; on es mobilitzen coneixements, intuïcions i energies internes emocionals, raonaments i sentiments de tota mena; o també posa a prova, perquè costa mantenir(-se) en un nivell constant de qualitat sostinguda del treball; o també aquesta exposició ha estat una oportunitat d’arriscar per treure alguna faceta menys coneguda, alliberar-se, i destapar-se per obrir portes i mostrar-se a la gent propera. I la valoració ha estat una experiència molt positiva i interessant, que ha tingut els seus efectes en la visibilització de nous artistes i obres, com de les maneres de fer, renovant el panorama de l’Art local. I recentment han aparegut altres iniciatives variades d’Arts Visuals, com l’Associació Aiguacuit, o altres exposicions bianuals que es mantenen gràcies a iniciatives dels seus promotors i comissaris/ curadors.  

Hi ha força gent que decideix dedicar-s’hi, entregar-se plenament a això de l’Art; una força interior que sorgeix com una necessitat imparable o meditada, una pulsió o una reflexió en imatges, bé compaginant-ho amb altres dedicacions, o a vegades arriscant-se a temps  complert, d’una manera professionalitzadora.  

- ... Però, què vol dir ‘ser artista’? 

Ara bé: qui és un artista? Què cal per ser-ho? Reprenem aquelles preguntes que caldria fer-se un mateix, d’un article anterior (Eix Diari, 02/0I /2025: “Finalitza X Amor: un irradiador de l’Art contemporani local” i al linktree de l’exposició “X AMOR”):  

“Te sentit el que faig? S’ha de produir Art? Haig d’aportar alguna cosa nova? Com començar? Fins on puc arribar? A qui l’interessa el que faig? Què vol dir “ser artista” i que cal fer per l’Art? Quin Art li cal al S XXI?...” (pertanyen a l’exposició “Des_plaçaments i contra_postures”, 2008 a la Sala d’Art Jove de la Generalitat, a Bcn)... Us les feu? Què els hi responeu? No són fàcils...i moltes altres coses que es poden qüestionar aquells que s’hi dediquen i comencin. No només ho és qui agafa un llapis i te unes certes habilitats: ha d’haver una consciència i un compromís que vulgui esforçar-se a fer-lo anar més enllà del que convencionalment entenem per ‘Art’...  

Els artistes contemporanis solen moure’s als marges, als límits de la pròpia disciplina artística, posant a prova la seva flexibilitat conceptual, les seves limitacions, la seva resistència; cercant noves solucions formals, conceptuals i tècniques, a cavall entre recursos tradicionals barrejats amb altres mitjans innovadors i actuals. Sovint plantegen ruptures contràries a les regles tradicionals, i trenquen, fusionen i dilueixen les diferents categories tancades -cada cop més anacròniques- de ‘pintura’, ‘escultura’, ‘ceràmica’, ‘dibuix’, ‘vídeo art’, etc.; i això, quan de vegades no reaccionen directament contra el sistema mercantilista de l’Art, fent accions i performances on comparteixen experiències immaterials, intangibles, però viscudes i col·lectives: la fusió d’Art i Vida.  

Lluny doncs dels plantejaments estancats i còmodes de posada en pràctica de tècniques i habilitats repetitives i limitadores de “fórmules infal·libles”, d’allò que “se sap fer” amb èxit garantit, això no; sí, sempre oberts a les possibilitats expressives de les noves idees que evolucionen amb el temps, res és immutable. L’Art pot ser així, ...i pot ser tot el contrari, perquè la seva naturalesa és inquieta, investigadora, experimental.  

- Obres? Idees? Actituds?... que esdevenen forma.  

Aquesta fusió o identitat entre Art =Vida sense límits ni barreres durà a entendre l’Art no sols com una pràctica privativa i reservada d’uns pocs, sinó com una actitud i una conseqüència immersa en la quotidianitat vital de tothom, abans que una producció İsica d’objectes artístics. Harald Szeemann, un influent comissari, al 1969 va organitzar una controvertida exposició a Berna: “Live in your head: When atitudes become form”, (i més tard, la ‘Dokumenta’ de Kassel al 1972), obrint el camí de l’Art Conceptual: moltes propostes secundaven la desmaterialització de l’obra per defugir el valor de mercaderia, i proposaven fusionar Art i Vida amb diverses accions. També al 1972, Joseph Beuys ja va proclamar: “Cada persona, un artista”. Duta l’afirmació al límit, podem trobar alguns artistes de tots els temps que han fet de la seva vida i actitud el seu art, extrets els exemples del llibre de Jean Yves Jouannais: Artistas sin obra. I would prefer not to, (Ed Acantilado) referenciat en una obra ‘impossible’ de l’exposició ‘X AMOR’ (‘Els blancs de Kandinsky’, d’Eva Blanes). 

Algunes frases destacables del llibre de Jouannais: “Me gusta más vivir, respirar, que trabajar [...] por lo tanto, si me permite la  expresión, mi arte será pues, vivir; cada segundo, cada respiración es una obra no  inscrita en ningún lugar, ni visual ni cerebral”. (M. Duchamp).  

O sobre Albert M. Fine (1932-1987) ens diu: “no hizo nada de nada exactamente, a pesar de lo cual, advertia: “Si hiciera  menos, dejaría de ser Arte”.  

Tot i semblar “boutades” per la inacció, aquestes i altres cites són fetes per persones amb pes en l’Art Contemporani del S XX; Jouannais recopila al seu llibre biografies de persones influents en l’Art i la Literatura que amb prou feines han produït obres, i han rebut igualment la consideració d’artistes.  

Però a la vegada, també deixa caure aquesta interessant reflexió: “[...] por una parte están los artistas, y por otra las personas que dedican todo el tiempo a demostrar que son artistas. Cabe esperar de los artistas que sean artistas, y que su persona sea la prueba de ello, no tengan necesidad de darnos pruebas adicionales de que lo son”.  

[…] “Sin embargo, determinados creadores se afanan en mantener la cadència [de la seva producció], en mecanizar sus obras como si fueran pruebas de su estatus de artista. Mientras que muchos artistas verdaderos prescinden de esta publicidad, a menudo vulgar, y silencian su genio”.  

Per això aniran agafant cada cop més rellevància les idees en l’Art Contemporani, la seva conceptualització i a emfasitzar els seus processos i les actituds, més que el resultat final de l’obra; i la paradoxa és que alhora, tampoc “tot s’hi val”.  

- Art Contemporani, aquí? Obrir els ulls. Mirar a l’entorn.  

“X AMOR” sí que ha mostrat més els resultats finals, i ha propiciat un punt de contacte de moltes d’aquestes personalitats desconegudes que treballen individualment, en solitud, alguns de manera volguda, altres per no saber que es fa i el que es cou a l’entorn; altres, necessiten estar més acompanyats per crear i recolzar-se... L’exposició ha estat punt de trobada, l’oportunitat de fer aquestes connexions, de posar en el mapa les persones i activitats que poden fructificar en impuls per altres futures iniciatives o propostes, i obrir-se a la ciutat. I d’anar a mirar també més enllà, per què no?  

Uns articles al diari ’Avui’ (de fa temps) feien algunes reflexions que venen al cas i continuen vigents: “L’artista no es fa mai sol”; i “Els professionals de l’Art treballem sense consciència de col·lectiu”, de Jordi R. Boldú. Mireu-los:  

Es reforcen algunes idees: sobre el poder transformador de l’Art; del treball als marges de les modes i convencions; de la fusió indissoluble entre com vius i el que fas com a propostes atístiques vitals; de la importància de no restar aïllats, tot ens influeix; de les útils contribucions de “l’inútil” Art Contemporani en la comprensió i els ‘sabers’ (no enciclopèdics) del món d’avui (per allò de, com deia Nucio Ordine, prestigiar “La utilitat de l’inútil”...): 

- “(...) la genialitat, sempre és fruit de la companyia. L’artista està fet d’una conjunció de persones que l’acompanyen”. 

- “L’art contemporani, quan el comparteixes (...), ni està tan allunyat ni és tan difícil d’entendre ni és tan marginal. (...). L’art no és inútil, (...). Ens aporta uns sabers del present que no els aporta cap altre llenguatge”. 

- els professionals de l’art no treballem massa amb una consciència de col·lectiu, reconeixent la pluralitat i la multiplicitat d’agents (Artistes, crítics, Museus, Sales d’exposició), tot i les moltes excepcions que treballen transversalment.  

- Primer, mira! (al voltant o territori). Desprès, pensa! (Què dir, què fer i com fer-ho).

Cal obrir els ulls i estar atents a allò que es fa aquí, i la comarca. S’ha d’arriscar i donar més oportunitats als artistes emergents de proximitat: Tot i fer bona feina, de vegades els tècnics de Cultura són més ‘tècnics’ que ‘de cultura’. És més còmode (que no sempre vol dir ‘fàcil’), fer girar programacions d’exposicions itinerants de valors segurs promoguts des de l’Oficina de Difusió Artística, que arriscar a fer exposicions de producció pròpia. O que part de la minsa despesa dels pressupostos municipals a Cultura vagi a Plans Estratègics fets per empreses externes, -que també poden fer aportacions valuoses-... Però abans, pel propi càrrec de servei públic, caldria trepitjar i conèixer més la realitat del que hi ha: no sols compten les hores i parets de despatx i dels cursos de formació, cal també ser més receptius a les propostes que s’ofereixen i no sempre s’hi dedica gaire atenció, ... i no es potencia la creació d’un teixit local d’Art i Cultura contemporanis que es renovi. També alhora, cal reconèixer que és un equilibri compromès i difícil el que fan, quan la dotació econòmica pressupostada dels equipaments d’Arts Visuals al llarg dels anys s’estanca (o amb prou feines creix minsament) sense deixar gaire marge per l’acció; amb tot, seria bo tenir més suports i dinamisme de part les institucions, posant més facilitats i més imaginació a trobar més solucions, i menys barreres.  

Veiem què es fa a VnG i per la comarca (i moltes altres activitats artístiques que em deixo): Darrerament estan sorgint algunes iniciatives (particulars i col·lectives) a Vilanova, estimulants i que remouen el terreny de l’Art Contemporani per fer-lo viu, desprès de l’anterior aportació de l’extingida Associació d’Artistes Contemporanis “AS. A. CO”; l’exposició ‘X Amor’ a la Sala pot ser un nou irradiador d’artistes emergents; igualment, altres artistes s’estan constituint en el ‘col·lectiu Aiguacuit’ dinamitzador d’Art Contemporani dels voltants. En el camp del  gravat, es participa en el jurat dels premis internacionals de l’Associació AIDA-Duana de les Arts d’Obra Gràfica. Tenim les convocatòries de les biennals BIFEEC i Terrat d’Art, altres de fotografia... i en el camp del Disseny les diferents edicions del BLANC! Festival donen una fama i projecció externa impagable a Vilanova de primer nivell que cal cuidar...  

Però també convé posar la mirada llarga a altres actuacions: la comarca no és tan gran i ens podem fixar (si es disposa de transport), en propostes amb més rodatge, noves o amb experiència dels voltants: a Sant Pere de Ribes ha sorgit un grup de dones artistes, “Space for Art”. A Sitges també hi ha la Fira d’Art i altres iniciatives, a més dels Museus i la F. Stämpfli. En la vessant formativa, Vilafranca amb l’Escola d’Art “Arsenal” i Vilanova amb “l’EMAID” compten amb Escoles d’Art actives. Cal estar atents a la seva dinàmica programació d’Arts Visuals a la web, ben organitzada amb els espais, la programació, les activitats d’associacions, i altres iniciatives innovadores en el camp artístic, ... i  ara, amb l’estrenat Vinseum que també farà la seva programació d’Acció Cultural.     

A Santa Margarida i els Monjos, Palma dotze aposta per artistes d’Avantguarda, com la Galeria “Ismes” de Vilanova i la Geltrú, que ho fa més esporàdicament (no te web, però sí és a xarxes). A El Vendrell es fa la Biennal Internacional de ceràmica, a més de l’activitat de la F. A. Fenosa. A Sant Pere de Riudebitlles, petita localitat però on creuen molt en l’Art com motor transformador, hi ha molta activitat atística: Organitzen la Biennal d’Obra sobre Paper, que ja ha fet la XII edició (26 anys!, comptada la  interrupció de la Pandèmia). Atrau artistes internacionals de tot el món i d’alt nivell de qualitat, i que també l’exposen al Molí Paperer de Capellades; promouen la revista RARA per descentralitzar l’Art Contemporani a les zones rurals de Catalunya, fora de Barcelona; també fan exposicions a l’antic Molí Paperer de Cal Xerta com espai cultural polivalent, i recolzen la Biennal “Terra, Teca, Traca: Festival d’Art, Ruralitat i Agroecologia”...; s’han constituït fa temps l’Associació RTd’A (“Riudebitlles Territori d’Art”)... I l’Art ha pres l’exterior dels carrers, amb elaborats graffitis de plantilles, i amb frases d’aforismes i poemes per les parets...  

... I Per què ens hem de circumscriure sols a allò local, si es pot mirar més enllà? Posem-nos unes ulleres de mirada llarga, a escala de ciutat- comarca- país, ... i per què no? També internacional: ‘sortir’ (amb els mitjans digitals d’ara), veure i prendre idees de com funcionen i es fan coses a altres llocs, com es creen sinèrgies...    

Aprendre d’arreu. Optimitzar i potenciar amb ambició els recursos i els artistes contemporanis locals. Són aquí mateix. Tu que dius? Com ho veus? Treballem-hi...!