La llei del més fort

No hi ha dubte. Cal agrair qualsevol indicació que ajudi a la seguretat.

I en aquest cas a la seguretat dels ciclistes.

A mesura que els vehicles han anat ocupant espais a les ciutat i fora d’elles, com és el cas d’aquest senyal, s’han hagut d’anar regulant els passos, les prioritats i preferències, els girs, els avançaments... i clar la lògica indicaria que cal sempre protegir el més dèbil.

El vianant davant al bicicleta (ara caldria afegir-hi el patinet), la bicicleta davant la moto, la moto davant el cotxe i el cotxe davant el camió i així successivament...

I en el camp dels senyals de trànsit o de circulació hi ha un ampli camp d’indicacions, informacions, recomanacions, prohibicions… Podria ser un autèntic galimaties però hi va haver, ni que sigui per una vegada, un interès general en unificar els elements que els conductors i vianants, es poden trobar arreu del planeta per evitar que el desconeixement sigui un element que faci perillar la seguretat general que, en el fons, és el que vol garantir tota la mostra àmplia i diversa d’indicacions que ens dóna el bosc de senyals que ens anem trobant mentre circulem per les vies de comunicació més o menys homologades.

Ens trobem aquí amb un senyal que és molt clara i ens indica i reclama que hi hagi atenció i precaució per part dels ciclistes ja que hi ha una sortida de cotxes.

Atenció raonada.

Indicació més que necessària.

Informació, sens dubte agraïda, amb un objectiu lloable. Preservar la seguretat dels més febles.

Res a discutir, només faltaria.

Però cal situar-se. El senyal en qüestió està ubicada en una camí rural, on no sovintegen precisament els senyals de trànsit  Hi ha moltes vegades a l’inici i al final una indicació de velocitat i si passa per alguna urbanització, i al nostre territori això és una realitat propera, algun stop en els indrets i encreuaments més importants.

Per altres coses la prudència i el sentit comú és la norma a seguir.

Aquí no és el cas. El senyal està ubicat uns metres abans d’una entrada a una casa rural a la que s’hi accedeix entre altres maneres amb automòbil i, per tant la sortida també es pot fer amb cotxe.

Suposem que després de més d’un ensurt es va optar per posar aquest senyal  per no haver de lamentar cap incident més.

El cert és que des de fa uns anys els camins rurals, els camins camperols i corriols del camps i les muntanyes s’han convertit en autèntiques pistes per on els ciclistes han imposat la seva llei (aquells que feien motocròs o trial han desaparegut gairebé del tot). Allò que era gairebé patrimoni de caminadors, excursionistes i dels tractors i carros ara s’ha de compartir amb ciclistes, que amb indumentària més pròpia de la guerra de les galàxies, passen a velocitat més o menys alta, reclamant una prioritat discutible... però és el que és, el que hi ha i punt. MTM, BTT, gravel, ciclocròs són noves formes de circular per indrets foravila.

És la llei del més fort diuen...

Per tant cal avançar-se als fets i el senyal en qüestió és advertir els que baixen a tota llet, com a “locus” esbravant-se que pot sortir algun cotxe i provocar allò no desitjat.

Però quan hi passem a peu, amb tranquil·litat també. Ho fem amb precaució i prudència que no ens surti una automòbil també. Però ens assetja el dubte que comprovem d’immediat. A la sortida dels vehicles, per tant en l’indret que s’incorporen al camí, sense prioritat doncs, no hi ha cap senyal que adverteix als conductors dels cotxes que poden passar bicicletes.

Caldria esperar un mínim d’equitat i advertir a uns i altres que vagin en compte, que no es distreguin de l’hipotètic perill que pots sobrevenir de manera imprevista.

La llei del més fort s’imposa doncs: que vigilin els altres encara que siguin els que tenen prioritat.

Així és la vida, no ens enganyem, malgrat hi hagi molts senyals de precaució.