Carta a la Teresa Costa-Gramunt

Hola, Teresa,

Acabo de llegir les teves Cambres fosques (reflexions sobre el mal), que m'ha fet passar unes estones intenses. El llibre ―ja ho adverteixes en el subtítol― és, bàsicament, de caire reflexiu, encara que el títol suggereix un enfocament líric (incertesa, entotsolament, món interior, sordidesa, acarament amb la ignorància, lirisme...) la qual cosa és ja un encert perquè no et limites a una anàlisi freda dels fets a guisa de manual, ans, fins i tot en la mateixa reflexió (a part dels fragments narratius) s'enfoca també la qüestió ―em fa l'efecte―, des de la perspectiva ambigua d'un cert clarobscur, salpebrant d'altra banda les mateixes narracions, basades en fets i personatges d'allò més concrets ―sovint arquetips― amb observacions i atmosferes que els presenten com si fos dins d'un calidoscopi emotiu (tant pel que fa al bé com pel que fa al mal). Les situacions, si bé fictícies, tenen sens dubte l'aire de qui les ha observades de molt a prop, a voltes ben bé en carn pròpia.

En aquest sentit global, els fragments purament reflexius són presentats amb un gran desplegament de referències culturals sempre molt adients i il·luminatives en què tot lliga amb tot, i això provoca que la lectura llisqui d'allò més bé i sense mai abandonar el rigor intel·lectual (que inclou, per tant, tota mena de camps semàntics emocionals i també de pensament, amb referències filosòfiques), i el lector té, així doncs, el nodriment assegurat. 

Potser, els apartats exemplaritzats amb històries i personatges, si es llegeixen només com a històries, hi mancaria un alè més cru i descarnat, contundent, que fora resultat, simplement, de no haver-hi cap consideració o agombolament emotiu o intel·lectual, però la planificació del llibre ja inclou un context explicatiu i reflexiu, amb la qual cosa no decep perquè ja s'esperava. El que proposes és una altra cosa, ja que no es tracta d'un recull de narracions "agombolades", sinó d'un assaig amb tots els ets i uts, que fa servir, també, l'exemple il·lustratiu d'unes històries o situacions argumentals.

De vegades, sobretot, a parer meu, en els apartats estrictament reflexius, ens regales unes al·legories amb ressons simbòlics que atenyen la subtil genialitat, com si te l'haguessis trobada per sorpresa en escriure, que per la naturalitat amb què ho fas, és ben bé així. Per exemple, quan a partir d'un esment de la V. Woolf i la seva reivindicació de l'habitació pròpia ―per a la dona també, òbviament―, dius: ...La inspiració inspira, però qui ha de treballar el text és l'escriptor fent de manobre de la musa. I tu en fas, de manobre de la musa, i, de vegades, com deia, s'encén el far inefable i penetrant de l'autèntica literatura, com quan, a tenor de l'afirmació d'un famós escriptor, a qui cites, afirmes: Si apartéssim el que sembla per llençar perquè ens fa mal, ens indigna per la seva inhumanitat, o ens repugna per la seva lletgesa moral, com diu el mateix Andersen «no veuríem la veritable aparença del món i de les persones», i arribes, unes línies més avall, a la conclusió que: Si bé la realitat del món i les persones apareix més nítida en el contrast entre el blanc i el negre com en un tauler d'escacs, agusant la mirada en el mateix tauler s'hi poden veure les ratlles que separen un quadre de l'altre. Aquestes ratlles són com un passadís tant per percebre matisos de l'experiència humana, com per caminar, i ocasionalment trobar refugi, en l'espai de les escletxes. Quina veritat! Tota la ideologia manipuladament i còmodament bonista queda finament trinxada, aquí.

En fi, el llibre, i aquest potser és un dels mèrits especials que té, fa que el lector es senti empès a reflexionar, també, sobre el propi mal i del tracte que en tant que ésser humà hi ha de tenir per força (si no, no podríem mai ser lliures), de tot el que sabem i de tot el que no sabem de nosaltres mateixos (i que de vegades sembla que ni volem saber-ho, alienats cadascú a la seva manera, això sí!), del mal que ens auto-infligim i del que ―ja sigui per simple reacció nerviosa o, més greu, amb la deguda planificació―, infligim als altres. Sense posar-ho tot en un mateix pla indistint, ja que hi ha el bé i hi ha el mal, i les causes i efectes que els interrelacionen, tant dins com fora nostre.

Salut, Teresa, i moltes gràcies,

Francesc