Nacionalismes moderns o no

Després, de gran, vaig descobrir que, en realitat, jo era nacionalista català. Quan ho vaig saber em va agradar. El nacionalisme espanyol, tal i com el coneixia, era primitiu, primari, promovia l’exaltació demagògica i definia clarament qui eren els bons i els dolents. El nacionalisme català, en canvi, era modern, civilitzat, integrador, solidari i legal i això em satisfeia. Em satisfeia que el nostre nacionalisme fos tant europeu.

Vaig començar a sospitar quan, tot i passar els anys, ningú ens disputava la posició privilegiada de ser el nacionalisme més modern. Els espanyols continuen amb el seu nacionalisme primitiu i se’ls veu la mar de contents i grassos, als francesos no els toquis el voraviu que s’irriten i et recorden que al seu himne, la Marsellesa, encara hi ha la frase “aux armes citoyens” -oido barra- i el “sacre imperi romanogermànic” es refà i xecs i eslovens tornen a casa.

Algú creu que nosaltres som més nacionalistes que els francesos? o que els alemanys? No diguem dels espanyols!. Algú creu que som més nacionalistes que els russos?. Algú es creu que els països escandinaus son menys nacionalistes que nosaltres? Algú creu que, a nacionalisme, guanyem els EEUU ?.

Llavors perquè pesem que som nacionalistes?. Comença a ser evident que d’això no en tenim gaire. Que si, que hi ha moviments educats, prudents i assenyats però d’això dir-ne nacionalisme?. Quan el tribunal constitucional es pronunciï i faci públic el que ja sospitem, que no som una nació, ens enfadarem i picarem de peus a terra i ja està. Ens girarem i tornarem pacíficament a casa i, com a molt, entre dents, direm “... a legals no ens guanya ningú ...” i, a més, “tampoco estamos tan mal hombre” que l’any 2026 tindrem el tren orbital.