‘Lolo’ Aguiló, el rocker que portava un pintor a dintre

“Els Sackers del temps del Lolo, juntament amb Los Duendes, eren els grups que tallaven el bacallà a Vilanova, sense menystenir els altres, que també tenien una important presència. Però entre els dos citats hi havia una petita diferència: els Sackers, amb el temps, van ser l’equivalent local de Los Salvajes o, internacionalment, els Rollings; i els Duendes eren Los Brincos i els Beatles”.

D’un terrat del carrer de Sant Gervasi als Sackers

Els inicis musicals del Lolo van ser en un terrat. El de casa seva al 68 del carrer de Sant Gervasi. Carlos Pastó, gran coneixedor de la música moderna a Vilanova, recorda que en aquell grupet hi tocava la guitarra el Gregorio Casado, que després serà cantant de Los Santos, el baixista era l’Héctor Horro, fill del fotògraf, i el bateria el Ramonet Sánchez, que portava els titelles Didó.

En acabat es va enrolar a Los Sackers. Aquest conjunt havia començat sense vocalista i, en una segona formació, va incorporar un cantant, Casimiro Garcia. Quan aquest se’n va a Los Santos, el reemplacen fitxant el Lolo. El 1964 i tant l’Eduard com la majoria del grup tenien entre 13 i 14 anys.

Eduard Aguiló, de jove. Foto: Salvador Isern Ramon

Els Sackers eren “uns transgressors”, escriu Anna Poch en el llibret ‘El Revival del Mil·leni’. I afegeix: “Si en M. Jagger treia la llengua dalt de l’escenari, en Lolo, en una actuació a Vilafranca, es va treure la camisa, cosa que va provocar que els del sindicat d’autors volguessin prohibir-los seguir”. L’Anna afirma que els Sackers van ser el primer grup d’Espanya que va interpretar ‘Satisfaction’, gràcies a uns amics de Liverpool que els hi van passar la lletra.

El Lolo era una persona molt rebel. No una mala persona, sinó algú que anava contra les normes. “Jo crec que el primer a treure’s la camisa a l’escenari va ser el Lolo -afirma Pastó-. Abans que ho fes Mick Jagger”.

El tarannà dels grups també es reflectia en la forma d’actuar. Els uns eren més modestos i els altres més agressius, també en el repertori. Els Sackers duren fins a finals del 66, principis del 67, diu Pastó, “perquè hi havia una cosa que es deia mili i això va fer molt de mal als conjunts”.

“Les cançons que en aquella època li anaven més bé eren el ‘Delilah’, de Tom Jones, i ‘Con su blanca palidez’, de Procul Harum”, assegura Salvador Isern, que va compartir grup amb ell a Quijotes i Doble Dinamita. Afegeix que també tocava temes dels Rollings, tot i que no coincidien amb el seu caràcter, molt modest i proper. “Era l’antítesi de les estrelles ‘chuletes’. No tenia tendència a liderar el grup. Era una persona molt modesta, molt humil. Una persona maca, d’aquestes que si pot t’ajudarà i si li demanes un favor, te’l farà”, rememora.

La tercera formació dels Sackers: D’esquerra a dreta, Pere Agramunt, 'Turuta', bateria. Jesus Ribas, 'Tico', guitarra baixa. Jordi Mestres, 'Zorro', guitarra rítmica. Mariano Rocamora, 'Mario', guitarra solista. Assegut, Eduard Aguiló, 'Lolo', vocalista

Jordi Morera, el bateria de The Waits, afegeix que “era una ànima molt lliure, en tots els sentits”. Albert Candela, que va coincidir amb ell als Quijotes, destaca que era un bon vocalista i que imitava Tom Jones en cantar.

“Cantava en anglès, encara que en aquella època no sabia gaire anglès i s’apuntava la lletra de les cançons tal com es pronunciaven. Tenia molt bona veu i un bon timbre”, explica Isern,

Jerry’s, Quijotes i Doble Dinamita

Quan els Sackers es desfan, al Lolo el crida Josep Maria Recasens, que era el cap dels Jerry’s (i més endavant serà el JR dels supermercats).

“Hi havia grups -continua Pastó- que tenien una mica ‘adjudicat’ un local, on acostumaven a tocar. Els Waits tocaven sovint a La Sala, perquè el pare del cantant portava l’orquestra Planas, que tocava a La Sala a l’hivern i a la pèrgola de la torre de Ribes Roges a l’estiu. Els Jerry’s tocaven molt al Vendrell, a El Cau de l’Art, un local de la mare de Recasens".

“Al cap de pocs mesos, Recasens plega del món de la música i el grup es desfà. Una part dels membres del conjunt i altres, com l’Albert Candela, formen Los Quijotes, amb el Lolo de cantant. La nova formació té molt d’èxit al Club 24”.

Los Quijotes: A l’esquerra al fons, Toni Bustamante, bateria. Drets, Albert Candela, guitarra baixa. Pepe Ortega, saxo. Mariano Rocamora, 'Mario', guitarra solista. A la dreta al fons, Salvador Isern, orgue (teclats). Assegut a terra, Eduard Aguiló, 'Lolo'

A finals del 67, principis del 68, es va posar de moda la música soul. Aquí intervé Tony Ronald, que actuava com a productor musical, i volia fer una banda amb dues veus masculines que es diria Doble Dinamita. Estava previst que una de les veus fos la del Lolo. L’altra havia de ser la del Jimmy Llorià, del grup sitgetà Els Rickys. El grup es diria Doble Dinamita, nom inspirat en el grup Sam & Dave, un duo de soul estatunidenc molt influent, conegut per la seva energia, que havia tret un àlbum amb el nom de ‘Double Dynamite’.

“Però el pare dels germans, Ricardo Llorià, va dir que, si el Jimmy anava a cantar en aquesta banda, el seu germà Ricky també hi havia d’anar. Jo crec que per la música que volien fer, era millor el Lolo. Així com el Jimmy era un Joe Cocker, el Ricky era un cantant més melòdic. Finalment, es va imposar que els cantants fossin els dos germans. I això va ser molt trist pel Lolo”, precisa Pastó.

El Lolo se’n va a França

Quan tenia 20 anys, segons conta la seva filla Virginie, Lolo i el seu grup fan una actuació a Lleida. Allà coincideix amb un grup musical de Tolosa de Llenguadoc, en el que hi havia un músic anomenat Jo (Georges) i es fan amics. L’Eduard es desplaça a la ciutat francesa, seguint el nou company, i allà coneix la seva germana, Marie, amb qui es casarà el 1971. La parella va tenir dos fills: Grégory (Greg), un bon músic tocant el baix de guitarra, i Virginie, responsable de recursos humans en una empresa de transport. El fet de tenir un fill va permetre que, quan el van cridar per anar a la mili, pogués deslliurar-se de fer el servei. A França canta amb diverses orquestres, com Teddy Lom, Liverpool i DOAT.

Va viure una temporada a Andorra, treballant als grans magatzems Pyrennées, encarregant-se de les decoracions especials (Nadal, Reis, etc.) i de la publicitat.

Amb tot això, va haver de fer un parèntesi. Els germans Ricky i Jimmy Llorià, que cantaven a Doble Dinamita, van deixar el grup per ajudar el seu pare en la gestió de la discoteca Rickys de Sitges. Això va suposar un problema perquè el conjunt tenia contractes d’actuacions signats i havien perdut els dos vocalistes. La solució va ser trucar al Lolo, que va tornar a Vilanova per passar un estiu cantant amb ells, com un favor. “El fet que acceptés ajudar a Doble Dinamita, tot i que abans no l’havien admès, demostra que era una gran persona”, conclou Pastor.

Per primera vegada, contents d’anar a l’escola

L’any 2000 es va celebrar una trobada per rememorar l’època daurada dels grups de rock i pop que van marcar una fita pel jovent dels anys seixanta i setanta de Vilanova. Pastó fou el promotor d’aquella gran moguda musical, convocada per Convergència i Unió la vigília de l’11 de setembre. El concert, emès pel Canal Blau, va convocar aquella colla de rockers, que van córrer a acceptar el desafiament, recomponent-se tan bé com van poder. Alguns no ho van aconseguir, però la trobada va poder reunir de nou The Waits, Los Sackers, Los Duendes, Los Santos, Luniks, Pentágono i Matiz. “Un 40% no havien deixat de tocar, però un 60% feia 30 anys que no tocaven”, conclou Pastó.

El Lolo va retornar expressament des d’Andorra per sumar-se a l’acte i tornar a agafar el micro, aquesta vegada amb la mà esquerra, perquè el braç dret el portava enguixat a conseqüència d’un greu accident de moto.

Pastó recorda l’Eduard, exalumne dels Escolapis, dalt l’escenari. “Quan anaven a començar la seva actuació amb ‘Cadillac’ i estaven marcant les notes, tac tac taaggg, tac tac taaggg, agafa el micro i diu: “Em sembla que és la primera vegada que estem tots contents d’anar a l’escola”. I abans d’arrancar, el ‘motero’ lesionat va afegir mentre es mirava l’escaiola: “Si teniu una moto, aneu al tanto!” Aquest record el guarda Isern.

A més, van interpretar ‘When a man loves a woman’, ‘Summertime’, ‘Satisfaction’ i ‘Delilah’, entre d’altres. La trobada musical i nostàlgica va abarrotar el pati dels culapis i va ser un èxit espectacular.

Convertit en un artista pintor

Els vilanovins d’aquella època recorden el Lolo rocker, però són pocs el que saben que darrere d’aquell entusiasta de Tom Jones hi havia un autèntic artista. Francesc Hernández, que va compartir amb ell l’examen d’ingrés als Escolapis, quan tenien 8 o 9 anys, és testimoni de que, ja en aquella època, l’Eduard tenia altres habilitats. Quan va arribar desembre, els professors els van demanar fer il·lustracions nadalenques i ell va fer un angelet amb un fanalet que el va deixar admirat. “Tenia una mà pel dibuix impressionant”. Més tard, el 1962, amb 13 anys, guanya un premi de pintura i dibuix a Vilanova.

Quadres de la darrera exposició d'Aguiló

A Tolosa es convertí en pintor-decorador del Teatre Capitole. I no sols això. Després de l’accident de moto va descobrir la pintura acrílica i va muntar un taller. Va dibuixar retrats de Bob Marley, Jim Morrisson, Charlot, Fidel Castro, el Che i molts altres, a més de representacions de mans i cossos en tons marronosos. A més, va arribar a ser professor de dibuix i de pintura, especialitzat en pintura a l’oli. Més endavant va descobrir la pintura mural i en va fer una àmplia producció, sovint centrada en motius vegetals.

Una de les seves pintures murals

Sense haver estudiat mai música ni cant, tocava el piano, la guitarra i, últimament, el baix. Va muntar el seu propi grup de blues country.

Als darrers temps també es va dedicar al country

L’última exposició la va fer el setembre passat al Salon des Arts Plastiques de Fousseret, on va presentar una trentena d’obres. Era el president de l’Association des Arts et de la Culture d’aquesta població, situada entre Andorra i Tolosa. La institució té previst dedicar-li una exposició d’homenatge durant aquest any.

El Lolo va morir a l’Oncopol de Tolosa el 15 de desembre de l’any passat, després de combatre durant trenta dies com un lleó contra una sobtada leucèmia, segons explica Virginie. Tenia 75 anys.