Amb perdó i sense perdó

Com molt bé ha raonat en les seves obres i escrits el Professor Vicenç Navarro, ara es veu clar que la transició espanyola, ni va ser tant modèlica com s’ha dit ni va representar el tancament necessari de la Guerra Civil. La devolució al poble dels resultats de tot el procés va ser sens dubte imperfecta. Mentre la mentalitat germànica ha permès una racionalització del tercer Reich per tal que monstruositats com aquelles no es puguin repetir mai mes, aquí al sud, aquesta necessària revisió no s’ha fet ni ningú pensa en fer-la. Girem full, mirem cap a un altre costat, parlem del Barça i evitem acceptar que va passar i perquè. Un munt de libres de recerca històrica o la acurada biografia de Franco de Paul Preston (Grijalbo, 1993), sembla que no hagin estat suficients com per aclarir els fets històrics o al menys per posar-se d’acord sobre la responsabilitat de cadascú. La Constitució, substituta necessària però no relleu de las Leyes Fundamentales, es comença a veure avui com a limitada, al menys, des de les legitimes aspiracions de les nacionalitats que senten alguna cosa mes. Mal senyal quan Manuel Fraga diu que el Poble no he de ser consultat d’allò que no sigui constitucional. Mal senyal quan en Joan Raventós, amb tota la legitimitat dels primers vots democràtics, no va ser prou escoltat a Madrid. Mal senyal, em sap greu dir-ho, quan Laureano López Rodó, un ministre titllat de tecnòcrata i tinc entès que de l’Obra de Sant José Escrivá de Balaguer, deia que el millor que li havia passat a Catalunya desprès de la mort de Franco era que Jordi Pujol en fos el President. I tantes coses mes que no s’entenen.

Repassant els diaris del dia desprès, no vaig veure cap opinador, ni “periodista”, ni xerraire televisiu professional, que fes una mínima crítica al fastuós acomiadament del expresident del Comitè Olímpic, Sr. Samaranch. Amb les bondats que se li atribueixen a tot ser humà, reconeixent la influencia imaginable en la designació de Barcelona com a seu olímpica, es paradoxal que ningú s’hagi atrevit a fer un mínim comentari crític de la militància falangista del personatge i/o de la seva reeixida transformació democràtica. A no ser que es tracti de falta de memòria o d’una esquizofrènia mal portada, la transformació va ser tant silenciosa com tolerada. El funeral va ser excessiu, l’ instrumentalització del esport discutible, en tot cas gents modest, transferint una imatge de prepotència, de ser mes que ningú, d’ hipocresia política i vanitat infinita. A l’estil de l’antipàtic president de Polònia, que descansa a Krakow com si fos un Rei, quan en realitat hi ha sospites que fos ell mateix qui ordenes l’aterratge de l’avió que es va estavellar en condicions adverses. Però dels “grans” prohoms, d’en Franco, d’en Samaranch, d’en Kaczynski o d’altres, mai se’n sap del tot la veritat. Morir-se hauria de ser un fet, òbviament personal i intransferible, però discret, sobretot quan la nostra vida és una mescla d’accions, bones i dolentes, de difícil valoració. Així, modèlicament, és com va morir un 23 de setembre de 2009 el professor de Formación del Espíritu Nacional( FEN) Santos Florentino Calvo, un home lligat, com en Samaranch i tants col•laboradors del règim, al seu temps i a aquella ideologia, que va transferir als seus alumnes aquells valors que creia positius. No es qüestió de perdonar o deixar de perdonar, ni de lleis de punt final, ni de buscar tombes de poetes afusellats. Es temps que tothom expliqui que és el que no s’ha fet bé durant la migració cap a la democràcia i que s’ha de corregir perquè aquesta no estigui amenaçada en nom de poders no electes. Els acadèmics, els intel•lectuals, ja que no tenim a la Sra. Francis, ens ho podrien aclarir?. Està clar que els polítics no, ja que tots han consentit i participat en l’esmenta’t funeral d’Estat.