El logaritme i el llatí

Fa poc, l’Agència per a la Qualitat Universitària (AQU) feia publiques dades sobre la inserció laboral dels llicenciats en els darrers anys. Sobre un espai mostral de 12.553 titulats, un nombre que pot semblar alt, es destacava una dada en concret: el 70% dels titulats procedien de famílies que els pares no tenien estudis superiors. Ideològicament es pot presentar la dada com el triomf de la universalització de l’ensenyament o simplement com un índex del increment de nivell cultural de la nostra població. L’informe diu, a més a més, que un 85 % dels enquestats va trobar una feina per a la qual se li havia exigit la titulació universitària, però es matisava que, no necessàriament exercien d’acord amb el títol i prerrogatives que els hi atorga El Rei i signa un Rector.

Aquí, en aquest cantó del món hi ha una opinió força generalitzada de que els nord-americans són, malgrat tenir un nombre percentual de graduats molt mes alt que el nostre, uns ignorants. No saben geografia, ni saben cuinar, vestir o parlar altra llengua que l’anglès. Aquesta opinió no es altre cosa que un exemple mes del que el periodista de Le Figaro, el molt escorat a estribord Jean-François Revel, va retratar amb claredat diàfana a “l’Obsessió Antiamericana” (Proa, 2002). L’anècdota llegendària d’aquell nen americà que no podia trobar França al mapa d’Europa és potser el paradigma en el qual es basa aquella estesa concepció. No és tant clar que tothom se n’adoni que molts titulats universitaris espanyols no podrien, ni situar Idaho al planisferi, ni dir en quans km quadrats supera la província canadenca d’Alberta a l’Alemanya unificada. De les mil coses que criden l’atenció en la comparativa, una podria ser que a Amèrica del Nord pots trobar-te com a mostra de l’excés de graduats, un economista posant gasolina, un advocat fent de policia o un informàtic fent de caixer a BlockBusters. I això és el que subtilment reflecteixen els resultats de la AQU. A Amèrica del Nord, hi ha molts graduats que no ocupen el lloc de treball que els correspondria en base a la seva formació. Certament assoleixen un coneixement general bàsic de nivell universitari però han de competir ferotgement per fer-se un lloc per exercir d’acord amb la seva titulació. En aquesta competència guanyen aquells que s’han especialitzat o aprofundit mes en els seus estudis. No ve al cas, però aquesta es la idea del indispensable Master que s’exigirà aviat als nostres futurs graduats. Sembla que aquí, on les universitats son pentacentenaries, ens comencem a trobar amb situacions similars a les que fins ara criticàvem. Desaparegut i enterrat aquell coneixement generalista que donava el Batxillerat antic, l’elemental i el superior, amb una primària contagiada pel model universitari i un ensenyament secundari desbordat, els sistema promociona la mediocritat i dilueix el talent inherent dels joves estudiants. En la terminologia reglada: s’adquireixen les habilitats i competències que qui programa, amb mes criteri polític que formatiu, ha previst i mostra com a èxit i porta de l’ascensor social.

Es veritat que sembla positiu l’augment de població amb titulació universitària però també és cert que la preparació d’aquests llicenciats és per descomptat inferior a la que tenien els seus homòlegs i col•legues fa només una vintena d’anys. No m’atreveixo a dir que un llicenciat d’avui seria com un pèrit de fa dues o tres dècades, però hi ha indicis que el nostre nivell cultural real a disminuït. Però això no seria ben bé un problema sinó fos que les capacitats dels recents titulats es posen en entredit. Hem aconseguit que les noves generacions sàpiguen moltes coses, mes o menys pràctiques, però es de témer que molts no sàpiguen plantejar una regla de tres inversa ni dir que és o perquè serveix un logaritme. De fet, prenc la funció matemàtica com un paradigma de la pèrdua del coneixement generalista que abans s’estilava i que pel mateix motiu ha fet que el llatí o el grec, desapareguessin de la formació bàsica. Com a conseqüència d’això, i unes quantes coses mes, ens trobarem, de fet ens podem trobar ja, amb llicenciats incapaços d’escriure un mínim informe comprensible o simplement llegible. No es pot negar que ens estem acostant a aquells nivells d’ignorància que atribuíem gratuïtament als americans del nord. Un es pregunta si la societat del coneixement consisteix justament en això, en posseir noves competències o en conformar-se amb una cultura superficial. Per que els vells costums tornessin, seria indispensable revestir-nos de modernitat. Per això, apart de si la representació és o no l’adequada, cal fer una reivindicació ecològica del logaritme, com una funció el coneixement de la qual, permet estalviar paper en moltes representacions gràfiques. Potser algun partit agafarà la idea. En quan a la necessitat del Llatí, no cal ser tant reivindicatius, el Vaticà promou i aconsella el seu ús en certs àmbits. Almenys en aquest sentit, podem estar tranquils, el coneixement no es perdrà.