Les mesures de Schumacher

Ningú es podia creure el que escoltava. Les poderoses organitzacions supraeconómiques que estan mes enllà del bé i el mal somreien amb satisfacció. El pla e-, concebut com a mecanisme per a la reactivació de l’economia, inversió pública per a crear llocs de treball (uns quants a Vilanova) passava de cop a ser el contrapès de la reducció percentual d’unes unitats del sou dels funcionaris i de l’estat estacionari de les pensions. Digne preàmbul de la retallada en les inversions en infraestructures que s’anuncià una setmana desprès i de la llei que impedirà l’endeutament dels Ajuntaments el proper any 2011. Mentre esperem al Messies dels economistes que ens expliqui qui són els Mercats, que hi ha darrera dels fons d’inversions, perquè les rendes mes altes, perfectament comptabilitzades a Espanya, no paguen mes, perquè una empresa no productiva com l’Església continuarà rebent mes subvencions que tota la recerca oficial que es fa a Espanya o que n’han fet els constructors de llibres i parets, que tot es construir, dels bitllets no declarats, entre altres misteris insolubles; és positiu pensar que totes les crisis econòmiques del passat han estat, com ones que es repeteixen, superades. El preu que s’ha pagat però, ha estat sempre molt car.

La crisi del 1929, entre les dues grans guerres, fent una abstracció al mínim, tingué l’origen en la sobreproducció de mercaderies dels EE.UU. i en els préstecs atorgats a Alemanya (conseqüència secundaria del tractat de Versalles) per escometre la seva reconstrucció desprès de la Primera Guerra Mundial. Subjacentment, cal entendre que l’excés de producció no absorta pel consum, sumat a moviments especulatius dels impersonals Mercats i inversions desaforades en bens de luxe portaren a aquell desastre. Apart d’aquesta pinzellada teòrica, un es queda absolutament parat quan una alta autoritat monetària europea declara que la situació de crisi actual, és equiparable a la ocorreguda als anys 30. Una declaració d’aquesta magnitud, espanta a qualsevol, i hom es pregunta, si amb uns Mercats que depenen mes de la psicologia que de la lògica o de les normes comptables elementals que tots practiquem, sembla assenyat fer una afirmació tant tremenda. Però, fins i tot assumint que fos així, cal explicar que la crisi actual i la dels 30 no es poden parametritzar emprant les mateixes coordenades. Una gran diferència, potser no la única, és que el context actual és diferent ja que tot i l’enorme taxa d’atur, mes de 4 milions de persones, comptem encara amb 3 dels pilars bàsics de l’estat del benestar. A tots ens agradaria creure que aquesta tranquil•litat esdevé de la robustesa del sistema democràtic. Però potser no és així. Molts adverteixen que les mesures que s’estan imposant des del Govern, contraries als principis socialdemòcrates, posen les bases per la liquidació de l’estat del benestar. I certament un se n’adona, en aquests moments incerts, de l’enorme fragilitat del sistema democràtic, funció subjugada als interessos i capricis dels Mercats.

Seguint la pista de la crisi del 29 sorgeix, en un moment determinat, la figura demagògica, retòrica i teatral d’Adolf Hitler. Entre unes bambolines que hom creu inspirades en les operes de Richard Wagner, el insignificant austríac, avançà pas a pas, explotant el descontent popular fins esdevenir al 1933, el 23é Canceller d’Alemanya. El joc de la democràcia te aquestes paradoxes, i en temps convulsos, el descontent el capitalitzen aquelles forces reaccionaries que millor representen la seguretat, el conservadorisme. Vegis quins partits van donar el placet a Hitler. Les complicades maniobres dels partits, la falta de visió de personatges històrics (en el cas alemany Franz von Papen o Kurt von Schleicher) van portar a un desastre sense precedents. Europa i el Mon van aprendre molt de tot allò, especialment de com es pot subvertir la democràcia, utilitzant-la, tombant-la fins convertir-la en una dictadura.

Els líders polítics actuals, investits d’alta responsabilitat, estan prenent estranyes decisions, en tot cas mal explicades sinó mal aplicades i que afecten asimètricament a la població. Pressionats pels grups de poder real i alts funcionaris europeus completament aliens als problemes de la població, el sistema econòmic maniobra despietadament per perpetuar privilegis. Els Mercats no volen una dictadura, no els hi cal, simplement perquè ja fa molt temps que fan el que volen amb la democràcia. Sinuosament, introdueixen les variables mes adequades i comprometen als governants induint polítiques pel seu propi benefici. Però no tots els grups de pressió són dolents, el Club de Bilderberg, a qui no podem atribuir idees conspiradores de cap mena ja que La Reina en forma part, n’és un bon exemple. Es curiós que els seus membres canviessin les seves inversions al patró or sense avisar a cap Govern just abans que esclatés la bombolla immobiliària als EE.UU. Es una acció il•lustrativa del que veritablement és el liberalisme econòmic i del poc que els importen els problemes socials als qui el prediquen.

El mes preocupant és que, es miri cap on es miri, no hi ha ningú que aporti cap altra idea que no sigui el relleu de Schumacher o celebrar noves eleccions. L’encefalograma polític és pla i es redueix a pura estratègia electoralista. Sembla com si la recerca del nou model productiu hagi estat enterrada. Haurem d’estar vigilants perquè entre tanta polseguera, entre tanta confusió, no sigui la democràcia la que passi a millor vida.