Estatut tururut

Les lleis humanes tenen la flexibilitat instal•lada en el moll de l’os. Per acabar de testimoniar aquesta flexibilitat, les lleis no sempre s’apliquen de forma automàtica, cosa que podria fer un ordinador, sinó que s’interpreten en funció de les circumstàncies de cada cas. Dels que apliquen les lleis de forma inflexible en diem botxins o vigilants de zona blava. Dels que tenen la potestat d’interpretar-les en diem jutges.

A vegades passa que l’esperit dels acords amb els que es pacten les lleis no coincideix amb l’esperit dels que les interpreten i llavors es produeixen conflictes. A vegades els jutges van una mica passats d’esperit a l’extrem que transformen la suposada flexibilitat primigènia de les lleis en autèntiques enrocades que no tenen res a envejar a les Taules de la Llei que el mateix Moisès va baixar del mont Sinaí.

Ara, aquí, amb l’Estatut tenim una enrocada important. Els estires i arronses en la seva redacció seguida per la legitimació a les urnes d’uns acords abastament acceptats per moltíssima gent, s’enfronten amb el criteri d’uns pocs que tenen opinió pròpia diferent, per cert, de la majoritària.

En el ben entès que l’autoritat del Tribunal Constitucional no és divina i, per tant, subjecte a negociació i flexible, cal treure les fitxes al tauler i jugar i pressionar pels nostres interessos. I a qui li toca aquesta feina ? doncs als polítics!. I que fan els politics?, doncs comportar-se com si el Constitucional fos diví i ho fan, així ho penso, per mandra. Per mandra d’una lluita complicada, per mandra de prendre mal personalment i per feblesa. La fortalesa els faria respondre amb claretat, la valentia els faria arriscar les seves posicions. La seguretat els faria anar sols a aquesta lluita. En aquest enfrontament els ciutadans estariem a l’espectativa del moment de donar el cop de gràcia.

Jo no hi aniré a la manifestació convocada pel dissabte. Primera per que resoldre aquest embolic és feina dels polítics, no meva. Jo ja vaig votar l’estatut i ho tinc tot dit. Segona per que una mani al Passeig de Gràcia, a casa, no te prou repercussió on l’ha de tenir que és a Madrid. Tercera per que em fa mala pinta que la majoria dels convocants visquin de diner públic i això em fa pensar que no arriscaran els seus privilegis i es conformaran amb aquest mínim comú denominador entre fer veure que estan enfadats i no molestar el poder que els paga.

Al facebook em vaig encabronar una miqueta amb un polític local, altament indignat per la sentència del constitucional, que com a tota resposta, exigia, de paraula, la independència de Catalunya i com acció “penjar senyeres als balcons”. Als polítics els demano que solucionin el conflicte amb seriositat i no amb comportaments preadolescents.

Sovint els bombers han d’enfrontar-se a incendis que acolloneixen. A vegades els militars han de sortir de la trinxera sabent que hi ha una mira telescòpica que els apunta. Un cop a la vida, als politics se’ls demana que facin allò pel que han estat escollits. Se’ls demana que executin la voluntat dels seus electors, per difícil que sigui, per sacrificada que sigui, encara que sigui evident que allà, just en aquell moment, es convertiran en herois o potser allà mateix s’acabarà la seva vida pública.

Aquest és el joc. A canvi, els bombers descansen i preparen material quan no hi ha foc, els militars netegen les botes i desfilen quan no hi ha guerra i els polítics fan discursos quan hi ha pau democràtica.