Nou model econòmic i nova revolució científica

Si la desafecció és paraula i concepte d’èxit mediàtica, no ho és menys una de les idees mes ben introduïdes i que mes esperança genera: el nou model econòmic i productiu. Es però curiós, que el secretari d’una de les organitzacions empresarials catalanes mes implantades declarés amb tota honestedat que, a ell, li agradaria saber que vol dir i de que es tracta concretament això del nou model econòmic. La resposta és aparentment fàcil. Es tracta d’un model que enlloc d’estar basat en sectors tradicionals, el de la construcció per exemple, es basarà en la recerca, la innovació, la formació i la producció industrial. Si un es pregunta sobre el significat exacte de cadascun d’aquest conceptes sobrevenen nombroses incògnites.

Està passant que allò que diuen, el capital, marxa per camins inescrutables cap a mercats emergents on el cost de producció és mes baix i el creixement del consum un potencial a l’alça. Poc i podrem fer per produir mes, millor o mes barat que al sudest asiàtic, per exemple. Certament es poden dictar polítiques, i aplicar-les, per tal d’augmentar el nivell de formació de tots els agents implicats en el procés productiu. Ara bé, una pregunta elemental a fer-nos seria, si en el passat dominàvem el mestratge tèxtil, per exemple sabíem fer cortines i llençols; si la construcció ha deixat de ser activitat de creixement garantit; si la nostra minsa tecnologia industrial és clarament antiga: que es el que produirem en el marc del nou model del que tant en parlen els nostres polítics?. La teoria diu, al menys, que el nou model econòmic s’ha de centrar en àrees el desenvolupament les quals tinguin garanties d’èxit i comportin avantatges en un mercat competitiu. Posant-ho en un context comprensible, cal produir objectes i/o serveis, el valor afegit dels quals sigui substancialment superior al dels elements constituents. Justament aquí és on entenem que la recerca i la innovació es proposin com a base de la nova economia.

Desgraciadament, dels molts llastres que arrossega la Espanya indivisible i constitucional, un, al menys un, és el resultat d’haver viscut tradicionalment d’esquena al progrés de la ciència i la tècnica. Aquest país va ser aliè a les grans revolucions científiques que es van produir entre el segles XVI i XVIII. Es molt difícil, potser impossible, trobar un nom espanyol a l’alçada dels científics europeus d’aquella època. No es estrany per tant, que a començaments del segle XX Espanya fos de fet una potencia secundaria amb una estructura econòmica i social basada majoritàriament en l’agricultura (aproximadament un 66% del producte nacional) i una petita part en la mineria i la industria (un 18% al País Basc i Catalunya). No és fins pràcticament el darrer terç del segle XX que Espanya inverteix tímidament en recerca i s’estabilitza a una massa crítica d’investigadors que aconsegueixen assolir uns índex acceptables de visibilitat internacional. Aquests índex, bàsicament bibliomètrics, situen als centres Espanyols entre els deu països amb major impacte científic, per darrera dels tradicionalment mes avançats, bàsicament els que van participar en les esmentades mes amunt revolucions científiques, i lleugerament per davant de les anomenades potencies emergents. La posició d’Espanya es veu encara mes enfortida per la implantació de grans i bones infraestructures de recerca, els anomenats parcs científics i tecnològics, i en cas de Catalunya, amb la creació d’instituts de recerca finançats directament per la Generalitat. Tot dissenyat amb tiralínies molt prims per impulsar l’economia des de la recerca bàsica.

Contemporàniament, no és exagerat dir que estem vivim de ple una nova revolució científica. Son varis el àmbits que abasta aquesta revolució que s’està produint en les àrees frontera del coneixement. Com a conseqüència, física, química o biologia, es desdibuixaran en el futur per donar pas a noves ciències híbrides. En tot cas la formulació teòrica i les implicacions socials d’aquesta revolució les deixarem pels filòsofs i sociòlegs del futur. No podem ser alhora observadors i observats. Un exemple clar del que és aquesta revolució el tenim en les anomenades noves tecnologies de la informació i la comunicació (NTIC), per ser breus el que és informàtica, internet i telecomunicacions. De manera paral.lela, a resultes dels avenços propiciats per la biologia molecular, l’electrònica i la pròpia informàtica, ha emergit la biomedicina, la qual proposa solucions no sols pel diagnòstic sinó pel tractament. Igualment la nanotecnologia ha passat de ser una idea de ciència ficció a una realitat amb nombroses aplicacions potencials. S’explica, que la nanotecnologia te l’origen conceptual en la desafiant pregunta que es feia Richard Feynmann al 1959 en una famosa conferència al CalTech: « perque no comprimim els 24 volums de l’Enciclopedia Britànica en el cap d’una agulla ? ». Una definició adequada de nanotecnologia seria la de ciència aplicada que te com a objectiu el diseny, caracterització, producció i aplicació d’estructures, ginys i sistemes de forma i tamany controlat a l’escala nanomètrica.

Tornant a la qüestió de que hi ha mes enllà de la idea de nou model econòmic ningú pot ignorar que són molt principalment aquests àmbits científics i tecnològics que hem esmentat els que han rebut un ampli recolzament de la nostra administració en els darrers anys. Tot i la crisi, el President Montilla s’ha compromès en mantenir el finançament pel que fa a innovació i recerca. I en això sembla que tots els partits polítics i els agents socials hi estan d’acord. Un exemple d’aquest consens és la creació de Talència (talent + ciència), la agència de la Generalitat que vetllarà pel foment a la recerca a Catalunya. Del finançament propi de la Generalitat, basat en els glamourosos i mes que discutibles criteris d’excel•lència científica, se’n beneficien grups de recerca implicats, en major o menor profunditat, en els àmbits de desenvolupament de la present revolució científica. La inversió en NTIC, biomedicina o nanotecnologia, sense estar a l’alçada de la d’altres països del nostre entorn, no deixa de ser significativa.

Per tant, l’estratègia política pel que fa a recerca es podria discutir però sembla correcta. Si tota la inversió en infraestructura humana, materials i edificis, resulta finalment explotable, el canvi cap a un nou model econòmic sembla ben encarat. Si l’aposta que es fa fos incorrecte aleshores quedaríem de nou despenjats de les economies avançades tal i com va passar en el passat. La pregunta legítima que ens hem de fer és si les àrees o àmbits de recerca en els que s’està invertint son realment les que beneficiaran el país. Aparentment, pel que fa a les TICS o a la mateixa Biomedicina, es probable que haguem arribat tard. En nanotecnologia, potser no. No s’ha de confondre el nivell tecnològic d’algunes de les nostres empreses informàtiques, de biotecnologia o deixar-nos impressionar per l’èxit basat en tractaments experimentals de certes malalties. El que realment caldrà preguntar-se mes aviat que tard, és quin és el retorn de totes aquestes inversions. Es a dir, quans milions d’euros ens estem estalviant o d’una altra manera quans royalties deixem de pagar. Si anem per aquí, hem de ser una mica autocrítics, la nostra recerca encara no ha generat cap xip prodigiós, ni cap test bioquímic com la PCR, ni cap giny d’alt cost afegit que pugui ser explotable. De moment tot es redueix a les promeses, als descobriments in vitro, i això si, a molts articles publicats. Vist des d’aquesta perspectiva, seria millor dir clarament que l’adveniment de la nova economia, basada en els outputs de la recerca pròpia és com a mínim dubtosa a mitjà termini. La conclusió podria ser que els misteris derivats del llenguatge polític son tant abstractes com els religiosos i per tant, o hi poses fe o no te’ls creus. Haurem de triar un Sant adequat que protegeixi les apostes en recerca que han fet els nostres polítics a la darrera dècada.