Una Diada més

L’organitzador habitual és en Joan Ollé, director teatral. Hi acostumen a col.laborar artistes de tota mena. A l’edició d’enguany hi han participat el cantautor català Xavier Ribalta, el Quartet Diem, el cor Lieder Càmera, el guitarrista Toti Soler, etc.

Tant el públic (15000 persones) com les autoritats han aguantat estoicament la forta calor del migdia. Tot bé, molt bé… aparentment. Perquè entre tanta celebració, festa, Segadors, senyera i cerimònia hi ha un detall que gairebé tothom desconeix però que caldria comentar.

Un any més els artistes convidats a l’acte, gairebé en la seva totalitat, no han percebut ni un duro (ni un euro, caldria dir) per la seva col.laboració. Sí, com llegiu: ni un trist €.

Aquest és el tracte: “no et convidem? doncs hauries d’estar content i agraït….i considerar-te important”. És la conseqüència lògica d’aquella altra perversa frase: als artistes no cal pagar-los doncs prou que gaudeixen d’allò que fan.

I així anem. La cultura i l’art com a aparador, com a glamour, com a lluïment,… com a entreteniment en el pitjor dels cassos.

Artistes que lluiten entre ells a diari, i gairebé a mort, per les escassíssimes possibilitats laborals i professionals que els hi ofereix una societat, l’actual, que ha substituït absolutament la cultura per l’entreteniment, l’art per l’espectacle de masses. Molts gossos competint a dentades per uns pocs ossos.

Coneixeu algun poeta que visqui dels seus poemes? Sabeu d’algú que llegeixi poesia… més enllà dels típics versos d’en Martí Pol en el trist moment d’un enterrament o funeral? Coneixeu algun compositor viu? No em refereixo a algun cantautor ni a algú incapaç d’escriure una peça interessant, no necessàriament vocal, que vagi més enllà dels tres o quatre minuts que dura una cançó convencional i que eviti la utilització de les tres o quatre harmonies rutinàries habituals.

Què en sabeu del brutal intrusisme, del frau, de l’amateurisme i de la competència deslleial que devasten el món de l’art, de la música, de la poesia, del teatre…?

Quina mena de recolzament institucional reben els artistes que amb el temps poden arribar a ser cridats a participar a l’Acte Institucional del Parc de la Ciutadella?

Us imagineu els tècnics de televisió presents a l’Acte, els mossos d’esquadra amb vestit de gala, els operarirs que han muntat tant l’escenari com el patí de cadires o la megafonia, … renunciant a presentar les corresponents factures en nom d’un suposat patriotisme? Jo no, no m’ho imagino. I això any rera any, amb la típica excusa: no hi arribem, no hi ha pressupost.

Alguna cosa semblant va tenir lloc a la tant lloada Fira de Frankfurt, m’asseguren.

Els mateixos artistes són els que patrocinen i subvencionen la cultura catalana. I ho fan a base de cobrar molt poc pels seus serveis, de cobrar una misèria,… o de no cobrar ni un cèntim, directament.

I finalment una patètica imatge per a recordar: els “artistes” mediàtics amics de ZP fent conya amb el símbol ^ sense adonar-se (o sí) de que eren víctimes de la utilització més barroera i vil de la seva vanitat i del seu ego.