Nanopolítics

Estem vivint un període històric caracteritzat pel canvi conceptual d’escala en la mesura de les coses i que abasta totes les àrees del coneixement. El prefix nano- indica el límit de detecció aproximat al que poden arribar els instruments que estan i son l’origen d’aquesta tecnologia: els anomenats microscopis de sonda propera. Per tal de fer-nos una idea del poder de resolució d’aquests instruments, inferior a 1 nanòmetre, nomes cal considerar que 1 metre te 1.000.000.000 de nanòmetres o, si ho voleu, que 1 mil•límetre conté 1.000.000 de nanòmetres. Aquests tecnicismes no treuen el fet que el prefix nano- hagi tingut tant èxit que pugui imaginar-se d’aplicar-lo mes enllà de la pròpia tecnologia. Per exemple al món de la política i a la seva finalitat.

Es un fet que estem assistint a un prolongat rèquiem pel Tripartit. A les mediateques ens podem dirigir per tal de repassar els qualificatius amb els quals es va rebre la constitució del primer govern tripartit Maragall a resultes del conegut Pacte del Tinell. L’estratègia, atiada amb arguments “d’Estat” per líders de la talla intel•lectual del aleshores Ministre Zaplana i altres valors de la dreta, era idèntica a la utilitzada per la mateixa formació, el PP, en les exèquies finals pel darrer govern de Felipe González. Se’n va dir, política de acososo y derribo, que avui podríem ajustar en termes mes moderns, com a una expressió de nanopolítica. Es a dir, activitat feta per polítics que tenen una visió nanoscòpica, molt reduïda, de la realitat social. El que científicament és un avantatge, veure els mínims matisos d’un objecte, en el nanopolític esdevé incapacitat de resoldre per omissió aguda i ceguesa. Incapaços de proposar idees o combatre les de l’adversari, els nanopolítics s’embranquen en llarguíssims balls de saló plenaris i/o parlamentaris que han esgotat a la darrera legislatura a Deu i la seva pròpia mare (la de les nanopolítics, vull dir). L’objectiu de la seva acció resulta ser, no pas el debat o la proposta d’alternatives, sinó que en nom d’una suposada voluntat de servei, el que pretenen es assegurar-se un lloc de privilegi, mantenir la cadira i sobretot alimentar la seva vanitat.
Tornant al Tripartit, una mirada retrospectiva ens permet entendre que la sacrosanta dreta espanyola torpedines sense miraments l’aliança de progrés com la forma nanopolítica de destruir al seu adversari, el PSOE, a nivell de l’estat. Ressona encara el cabal d’afirmacions, la magnitud i naturalesa de les quals, seria comparable en categoria als versots dels entranyables Diables. Mes sorprenent és el fet que la dreta sociològica catalana, l’esquizofrènia de la qual es debat entre el nacionalisme i el neoliberalisme econòmic, adoptés aquesta mateixa estratègia in crescendo durant la present legislatura al Parlament català. Oblidant que durant una legislatura sencera van governar per sillons i no per vots, han anat explotant mes i mes l’estratègia del acoso y derribo, presentant-se ells mateixos com els grans salvadors, de la pàtria i de l’economia, en ordre invers. Poc lluïts en idees, aquests nanopolítics diuen, en resum, que el que avui es fosc demà serà clar. Populisme pur i dur. Els costa escoltar que durant XXIII anys van estar governant Catalunya com una regió, que l’Espanyol de l’any 1984 segons l’ABC en va ser El President per excel.lència i sobretot que, potser, només potser, alguna autocrítica haurien de fer. Un tango amb la dreta espanyola, enviar flors en senyal de plasenteria (literal) en el segon vot d’investidura del Sr. Aznar, o repassar la comptabilitat en general, haurien de ser suficients com per revisitar d’una vegada i amb objectivitat aquella Obra de govern. Però no, això no toca; emprant les autèntiques armes de destrucció massives de la ment, el FaceBook, el Twitter o la crosta mediàtica que deia aquell, no dubten en posar en evidència i en ridícul al President Montilla o fer-se valedors d’un quart pilar del benestar que ni tant sols van imaginar. I mira, si una veu ha estat clara a Espanya, ha estat la d’aquest President andalús que tant critiquen. Lluny de la demagògia i la teatralitat, alguns termes com desafecció i discursos compromesos amb Catalunya en situació hostil, han estat mes valents i diàfans que la parauleria missaire de XXIII anys. I aquests nanopolítics, ara esperen com corbs recuperar, no ocupar sinó recuperar, las seva cadira.

Schuemacher, que així m’agrada dir-li al President Zapatero, no deixa de ser una mena de prometedor compulsiu. Certament aquí no hi ha discussió, ni les lliçons accelerades rebudes de Jordi Sevilla li van servir per entendre un borrall d’economia ni molt menys albirar la crisi econòmica. Igualment els XXV diputats recol•lectats a Catalunya en circumstàncies excepcionals l’han fet mes lúcid en la comprensió de la realitat plurinacional de l’Espanya. En el context que parlem, Ell, també és un nanopolític. No només no ha escoltat als seus propers, enrocant-se en una mena de castell assetjat de on tothom vol sortir i ningú sap com entrar, sinó que ha mostrat la seva talla real, nanomètrica, en la reacció que ha mostrat a propòsit de la decebedora per no menys previsible sentència del TC. Un polític, de dimensions molt superiors en talla i capacitat, Adolfo Suàrez, va arriscar molt mes per Catalunya i va sorprendre a tothom amb unes decisions històriques que van comportar la recuperació de la Generalitat i la tornada del President Tarradellas. Es increïble que la manifestació del dia 10 de Juny no hagi fet reaccionar a Schuemacher, que els XXV diputats a Madrid no s’hagin significat a nivell Espanyol i que les veus dites catalanistes del socialisme català, siguin mes desoïdes que si les hagués pronunciat Zarathustra. Li va faltar poc al convergent Puig per declarar, amb l’elegància i educació a la que ens te acostumats, la derrota del sector catalanista del PSC com una disfunció mes del tripartit. Comentari nanopolític discutible quan mes necessari que mai és assegurar la igualtat i la cohesió social, elements sobre els quals s’hauria de basar qualsevol proposta concertista, sobiranista i/o independentista, inclosa la de CIU.

De fet la socialdemocràcia catalana, pateix també l’esquizofrènia permanent entre catalanisme i esquerra. Situació confusa, plena de contradiccions amb una cirera final: l’article signat a quatre mans el 26 de Juliol a El País per la que fou cap de llista del PSC per Barcelona, la Ministra Chacón (“la Chacón” segons diu l’expresident Pujol a l’Avui de 22 d’Agost) i l’expresident Gonzàlez. Els hi puc assegurar que en un article amb múltiples signatures, només hi ha un cervell, per la qual cosa l’obra a 4 mans esdevé de mes que dubtosa atribució. En tot cas ha complagut al PSOE. Potser aquí és on la nanopolítica desvetlla la veritable essència del seu objectiu: manar per perpetuar-se. Diuen que ser ministre canvia l’essència de les persones, exemples locals en tenim, però no perdem mai de vista l’aspecte humà del nanopolític que ens permet desvetllar no un objectiu de servei sinó les maneres per mantenir-se a la classe que ells mateixos han creat. Siguem comprensius. Mentre que en nanotecnologia l’estrategia de construir estructures organitzades de jerarquia superior a partir dels elements constituents subnanomètrics, s’anomena bottom-up approach, i requereix d’unes “pinces” extremadament petites, en política es demostra que només cal esperar el teu moment, tenir naturalesa pseudoplàstica i, sobretot, ser un animal grimpant. Es recomanable reconèixer aquesta naturalesa, entre d’altres posicionaments, en la reflexió condescendent del Conseller Nadal (Dinamitar 32 años, El País 17 d’Agost) que afortunadament ha tingut una adequada resposta del sempre coherent Ferran Mascarell (Carta Breu al Conseller Nadal, Avui 22 d’Agost ).

Finalment, sense perdre el temps en els toreros de Ripoll i ex-Presidents de Football, haurem de plantejar-nos l’escenari de la mes que possible tornada de CIU, a remolc del suïcidi dels que no s’han sabut explicar i esperen, al menys el PSC, el manà de decrets del Govern que han d’arreglar la destroça feta pel TC . La situació si fa o no fa ens porta a 10 anys enrere. La dreta, la psoriàsica espanyola i la catalana, mes fashion, ambdues de retorn al poder. Amb una economia que sembla mes una cinta de Moëbius que un conjunt repetitiu de cicles, en tot cas en lenta recuperació, serà la dreta la que capitalitzarà tots i cadascun dels avenços que es produeixin i beneirà, que això ho fan molt bé, un liberalisme mes explotador i mes alienant amb l’excusa que ens han de treure del sot. Ja ho va fer, en el seu moment, el govern Aznar, aprofitant, no pas la suposada intel•ligència del Sr.Rato, sino l’amplitud màxima, dita expansiva, del cicle econòmic del moment en que governaren. L’esquerra haurà d’assistir al començament, aquesta vegada si, d’un període regressiu mancat de tot tipus de valors, adornat amb discussions inacabables sobre l’encaix de Catalunya a Espanya dels que la gent està farta.

I, mireu, així estan les coses entre els nanopolítics i molts ciutadans que volen decidir alguna cosa, la que sigui però que no la toqui el TC. Seria convenient una bona neteja del establishment que ens ha portat a aquesta trista situació i que ha demostrat la seva completa incapacitat d’escoltar al sentit comú.

I dit això, no es estrany que la ciutadania vagi dient allò de: que voti l’últim.