-
Des del tren
-
Jordi Hernández Borrell
- 28-10-2010 23:07
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Si la seqüència d’imatges s’hagués inserit en un reportatge sobre el huracà Katrina, que va reduir New Orleans a quasi res fa cinc anys, la veritat és que no hauria desentonat malgrat la diferència en l’ordre de magnitud dels events meteorològics causants d’ambdues desgràcies.
La darrera nit d’Octubre se celebra al món anglosaxó la festa de Halloween que en els darrers temps ha anat avançant posicions a societats americofòbiques de cultura mediterrània com la nostra. El dia dels morts i sobretot la castanyada ha perdut pistonada entre d’altres coses perquè amb el suposat canvi climàtic, darrerament no ve de gust fer caliu pels moniatos ni resulta prou suggerent la promoció del fruit allà a la cantonada de l’estació, un exili immerescut. Per molts, excepte pels devots de l’Amades, resulta molt més atractiu disfressar-se com si fos carnaval, veure alguna pel•lícula de por, ajuntar-se amb els amics per espantar-se mútuament o, simplement, explicar contes de por a la canalla. Deu ser un exemple més de idiotització global o dilució mundial de les cultures. El que encara no es veu és que, justament la canalla, vagi casa per casa amb l’amenaçador trick or threat per a què els veïns els donin caramels. Al menys a Vilanova, el tema dels caramels està molt clar que és per carnaval. Deu ser l’únic que tenim clar.
S’han perdut de forma ostensible les velletes vestides de negre peregrinant cap el cementiri el dia 1 de novembre. No pas el costum. S’ha guanyat en nombre de cotxes aparcats de qualsevol manera i en la qualitat de les flors, totes transgèniques. Sap greu però, que no es visiti, de viu, el cementiri més sovint. Hi tenim una petita però significativa mostra de monuments funeraris de certa importància. Potser trobareu massa alt el panteó d’en Victor Balaguer, protoespanyoles algunes de les inscripcions que el decoren o un aiguabarreig d’estils el panteó de la família Ortoll que a vegades serveix per amagar-hi el motxos de la neteja; però segur que mereixen, ja que no es poden fotografiar, una visita per gaudir-los en vida i per entendre com es pot arribar a ser d’ostentós fins i tot desprès de mort. De fet, seria interessant que retornessin les visites guiades a la part noble del cementiri, com es fa als grans cementiris d’arreu el món, es podrien fer la darrera nit d’Octubre i es podria posar certa emoció aprofitant la llegenda de que no se sap segur si en Victor Balaguer hi és realment enterrat o no. Potser ben bé que surti a passejar aquella nit per posar en evidència als descreguts. També potser que trobem restes de les destroces fetes per la teulada del que fou Premi Fat. I també potser que la intel•lectualitat local, que de tot en diu cultura, desfruités així d’un jalogüín amb empremta genuïnament vilanovina. De tota la vida: la nit dels morts.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!