Leire Pajín, per exemple

En el títol d’aquest post he utilitzat el nom de Leire Pajin. L’he triada per que és una persona que no deixa indiferent. Leire Pajin els agradarà o no però no deixa indiferents. Segur que la sensació que els produeix la senyora Pajin, sigui positiva o de rebuig, va aparèixer el mateix instant en que la van veure per primera vegada. Sigui quina sigui la sensació, segur que no va ser el resultat de cap llarg procés reflexiu sinó el resultat d’un acte reflex pràcticament instantani del que ara els serà difícil deslliurar-se.

No cal extrapolar massa per deduir que les opcions polítiques són més qüestió dels sentiments que no pas de la raó i els sentiments entenen les primeres impressions, la simpatia, l’enveja, la por, la ràbia, la identitat nacional, la necessitat primària d’ordre o de llibertat, la xenofòbia, l’atractiu físic, l’edat, el gènere, l’origen social, les creences religioses, la situació econòmica i tots els prejudicis que vostès vulguin i que, seguríssim, coneixen a fons els directors de campanya. Per això ja fa temps que han desaparegut els arguments econòmics, els morals, els que fan referència a la gestió i qualsevol mena de compromís electoral.

Per que complicar-se la vida amb aquella mena de contractes que en deien “programa electoral” si el 90% de l’electorat ens movem estrictament pel reflex emotiu ?. Ja fa anys vaig sentir dir a en Baltasar Porcel que s’hauria de votar amb la calculadora. En aquell moment em va semblar una boutade de les seves. Després amb el temps vaig descobrir perquè en Porcel era qui era i també que fora de la metodologia científica calia anar amb peus de plom .

Ara, això sí, un cop el reflex ha decidit per nosaltres llavors posem en marxa els mecanismes racionals per a justificar-lo. Lentament, que és com treballen les funcions racionals, anem bastint els arguments mes o menys elaborats que ens justifiquen. Llavors apareixen les ideologies, l’economia, la qualitat de vida, l’ordenament social i tot el que faci falta. Tota una escudella barrejada de subjectivitats i punts de vista que donen cobertura deliberativa al nostre instint reflex.

Dit tot això, també he de dir que l’instin funciona força bé. Moltíssims enamoraments produeixen parelles estables, els amics de tota la vida rarament fallen, la pàtria mai ens deixa sols, l’equip de futbol quan no produeix alegries produeix solidaritat i els caps de llista segurament són millors que si els escollíssim amb un bombo de loteria. ( Noti el lector que no m’atreveixo a dir el mateix del gruix dels candidats ).

Si donem per inevitable que els criteris electorals siguin més emotius que contractuals, llavors es raonable reduir la llargada de les campanyes i la jornada de reflexió, que és clarament innecessària, ja que generen unes enormes despeses als partits politics. Despeses que acaben generant corrupció alhora que són un impediment per a l’aparició de noves propostes electorals. A més, l’excessiva llargada de la campanya, juntament amb les habituals estratègies de destrucció del contrari, acaben desqualificant excessivament el conjunt de la classe política.

Dit això, també agrairia la presència d’alguns compromisos electorals almenys aquells que clarament potencien la democràcia que, en aquests moments, al meu entendre, passarien per la reforma de la Llei electoral. La Llei de finançament dels partits polítics i les Lleis que regulin l’accés a la funció pública.