Sandwitch de cultureta

La música celestial dels àngels de la part de dalt del quadre sembla acompanyar la comunicació oficial del fet que l’Arcàngel Sant Gabriel, un mutant amb ales situat a la dreta, fa a Maria, que en aquell moment estava llegint, tot i que alguns diuen que era analfabeta (Lluís Busquets a El Evangelis Secrets de Maria i de la Magdalena, 2009). La llum intensa espargida pel Colom il•lumina tot el quadre fent-nos dirigir la mirada a un matoll en foc que separa les desproporcionades figures de l’Arcàngel i Maria, el qual insinua l’encarnació de El Salvador. La obra en si va ser considerada per algú no prou digne de ser exposada al Museu del Prado de Madrid i desterrada el 1883, de fet cedida, al Museu Balaguer de VNG, probablement pel bon saber polític de Don Víctor del mateix cognom. Aquest fet, el dipòsit d’aquesta i altres obres importants al Museu local, no seria del tot anecdòtic, si no fos per aquella tradicional sensació, queixa ancestral, de què aquesta ciutat ho és tot menys cultural. La crítica local, segons es dedueix dels mateixos posts d’aquesta publicació, podríem dir que és càustica, que per esmorteir-ho un pèl, en termes químics se’n diria bàsica. Amb una perspectiva mes àmplia, el tema de la cultura és molt més alarmant, ja que no és només a la tercera corona de la gran capital on trobem indicis de decadència absoluta. Posaria com a paradigma algunes òperes reinterpretades per directors poc il•lustrats però il•lustres com Calixto Bieto, que no poden rebre qualificatiu altre que el d’esgarrifoses postes en escena que pretenen cridar l’atenció. O el mateix Tricicle, per no tocar més joies d’origen local, que ens fan riure amb un estil que va inventar Charlot, de indiscutible mèrit historiogràfic i que introdueix la pregunta clau: on comença el negoci, d’on surten els agents i on acaba la cultura.

Es difícil saber si la cultura comença vuit mil•lennis abans de Crist, al Neolític just quan els glacials més septentrionals començaven la retirada i els primers iranians segons serien avui, iniciaren el que podrien ser els primers conreus. O bé quan algú va fabricar la primera flauta de tal manera que la distància entre els forats permet deduir-ne els tons utilitzats en una octava. Mentre que el conreu representaria el inici de la cultura en el sentit antropològic, el llenguatge musical, mes enllà de l’oral, necessita una elaboració relativament superior per ser transcrita i entesa, i per tant, podria ben bé marcar aquell començament de la cultura del lleure. Encara més complicat ho tenim quan, segon Prigogine (La Nascita del Tempo, 1988) el temps, sembla precedir a l’existència, la qual cosa obre la porta a antics universos culturals anteriors al nostre. Literalment el temps s’hauria perdut i es recuperaria en el record conscient fins a la última essència Freudiana com bé ho investigà a partir de la introspecció personal en Marcel Proust (A la Recerca del Temps Perdut). Si ens apartem d’aquest línia metafísica, potser convindrem que el que s’entén per cultura al 2010, no és altra cosa que una mescla no ideal entre l’anomenat show bussiness, entreteniment i estètica aplicada al marketing vulgaritzador. En aquest sentit ens fa veure Ferran Mascarell (La Vanguardia de 11-11-2010) l’absència absoluta de la cultura, de debat sobre quina idea se’n té des de cada opció política, en la proppassada campanya electoral a les autonòmiques catalanes. No parlem dels tediosos programes escrits, sinó dels necessaris debats sobre els que el mateix Mascarell defineix com a vectors de la cultura: dimensió creativa, econòmica, industrial i social. I potser és aquí on ens equivoquem. L’anàlisi d’un quadre com l’Anunciació del Greco, no pot suprimir la impressió que li faci a una persona no formada ni entesa en art. De la mateix manera que és curiós que la Gioconda eclipsi la immensitat física (67,30 m2) de l’obra Les Bodes de Canà de Paolo Caliari, alies el Veronese, que es troben a la mateixa sala de Le Louvre. Si fastigós resulta passar per davant de la Casa Batlló plena d’un pool estrambòtic entre el que predominen els Japonesos, més impacte fa que les mans llardoses resultants d’un dinar ràpid a qualsevol bar de tapes del voltant, embrutin les brogides baranes de l’interior de la casa-monument.

Es miri com es miri la realitat apunta a un empobriment vanalitzador del que es vulgui entendre com a cultura. De fet la comercialització de la mateixa, l’encàrrec d’una obra a un artista per part d’un mecenes o de l’Estat a partir d’una subvenció i el seu consum, no és d’ara sinó de sempre. Hem d’acceptar per tant que hi hagi professionals de cultura, creadors i activistes que visquin quasi exclusivament d’això, de la subvenció o del valor afegit en l’especulació de la seva pròpia obra. Mes dubtós és que les seves performances aportin res al vector progrés de la societat. I la pregunta que ens podem fer ens els moments tenebrosos de decadència en què ens trobem, és: que quedaria de tot això en el supòsit d’un cataclisme purificador?. Objectes o monuments en queden de totes les civilitzacions desaparegudes. Al meu parer un antropòleg d’un futur elevat a un exponent molt alt, potser que es trobés amb una pilota de cuir, una pilota de football, de la qual deduiria que la nostra civilització tenia un domini elevat de les matemàtiques que li permetia construir elements de superfície mínima d’un ús desconegut. Si una hipotètica excavació es fes a Vilanova, ben bé podrien trobar un caramel fossilitzat de les Comparses, de la qual cosa s’inferiria que érem una societat saciada alimentàriament.
I així ens mantenim complaents i idiotitzats amb allò que en volen dir cultura.