Tots som controladors aeris

En el nostre imaginari col•lectiu de “dolents de la pel•lícula” n’hi ha hagut molts : el dimoni del guinyol, Judes, el caçador que va matar la mare de Bambi i , darrerament, els controladors aeris. Evidentment a la realitat les coses no són tant clares i els matisos, els grisos, els punts de vista i les circumstàncies fan que els blancs estiguin tacats, que el negres no sigui absolutament foscos, que els “nois” sovint siguin perversos i que els dolents de la pel•lícula també plorin. El dimoni del guinyol és de drap i desprès de la funció el guarden en una caixa, Judes no era més que l’executor d’un complicat pla ordit pels de dalt, el caçador que va matar la mare de Bambi és un respectat ciutadà que pertany a la junta de la “National Rifle Association” i els controladors aeris no són més que les flors del mal d’un país que te els peus de fang.

Superats ja fa una bona temporada els prejudicis adolescents que em duien a pensar que les bicicletes són millors que les nuclears, que els yankees són més dolents que la tinya, que el Dalai Lama és guai, que els palestins, si visquessin aquí, cantarien, tots, a l’escolania de Montserrat i que en una Catalunya Independent o amb concert econòmic els diners que tindríem de més es dedicarien a construir hospitals i serveis per als ciutadans. Superats tots aquests prejudicis, deia, no cauré en l’error de creure per que sí, sense pensar-m’ho, que els controladors aeris són el pitjor dels mals del país. Que són unes males peces ?, segur que sí però per poc que rasqueu veureu que el seu gran mal ha estat el seu gran “exit”. El gran mal ha estat que tots aquests anys han guanyat per pallissa en un joc, el d’anar a la seva bola, que és l’esport nacional del país

En un país en que l’eficàcia i el talent dels uns són vistos com un perill a l’hora de defensar els privilegis i els drets adquirits dels altres, en un país en que la igualtat d’oportunitats no esta prou arrelada per poder travessar els estrats socials i econòmics, en un país que en la seva iconografia predominen espavilats, astuts, tramposos, buscavides i artistes de l’estraperlo, què té d’estrany que hi hagi fenòmens com els dels controladors aeris ?

En un país en que moltíssims col•lectius de treballadors de la funció pública han aprofitat la debilitat dels dirigents polítics per imposar, a pressió, uns convenis excessius farcits de drets adquirits que ara són un llastra enorme a l’hora d’intentar millorar la productivitat, que te d’especial que els controladors hagin fet exactament el mateix. A banda de la dimensió de l’èxit (de les nòmines), el fenomen dels controladors aeris es reprodueix fil per randa en molts sectors pagats amb diner públic ( baixa productivitat, hores extraordinàries, costos desorbitats, estar per sobre de l’autoritat política... ). Penso en les policies locals, per exemple.

En un país on els cognoms i les coneixences pesen més que un bon currículum que te d’estrany que l’accés a una activitat per la que només cal el batxillerat i un curs de formació de sis mesos estigui tant restringit i controlat?

En un país organitzat en famílies i grups sectaris, que ocupen estaments que consideren pròpis que te d’estrany que els controladors aeris aspirin a esdevenir un altre grup sectari que defensa els seus privilegis ( com els notaris, els farmacèutics, les federacions esportives, les cambres de comerç, els bisbats, les oligarquies, les autoritats portuàries, les judicatures, la casa reial, l ‘sgae, els partits politics, sindicats, ....)

El gran pecat dels controladors, ja ho he dit, ha estat prosperar en un país que, més que el fracàs, penalitza, sobretot, l’èxit. La resta són mals compartits, el fet que no vivim en una democràcia feble i l’existència i manteniment de milions de persones que reben més del que aporten que si voleu n’hi direm paràsits o com a mínim “gorrons”.