El pacte de pensions o la inviabilitat del futur

Perquè -i us vaig a descobrir l'Atlàntic- la majoria de la ciutadania és assalariada o parada. És a aquesta majoria social a la que IU representa, no un suposat "interès general" que només amaga el benefici econòmic d'una minoria que especula amb les nostres vides.

El pacte de la reforma de pensions suposa la inviabilitat del futur de la joventut espanyola. A partir d'avui, la nostra crisi permanent s'aguditza ja que, a la precarietat que caracteritzava la nostra vida laboral i el retard en l'edat d'incorporació al mercat laboral, hem de sumar la negació a una pensió suficient per a una jubilació digna, ja que es augmenta a 38,5 anys l'edat de cotització. Els comptes són clares, és impossible que la joventut puguem aspirar a una jubilació pública completa. S'ha hipotecat el futur a la generació més qualificada de la democràcia, s'ha hipotecat el futur a una generació que ja vivia pitjor que els seus pares i que, amb la reforma de les pensions, és condemnada a viure pitjor que els seus avis.

Segons el propi govern espanyol, el sistema, inclosos els recursos del Fons de Reserva, es finança per si mateix fins a l'any 2029, i és llavors quan pogués necessitar ingressos suplementaris. El fonamental llavors és canviar l'enfocament a "quant cal fer per satisfer les necessitats socials".

Amb un 12% del PIB cada any, la societat aportaria al fons públic de pensions una reserva d'estalvi nacional suficient i encara per sota de la mitjana del que ja gasten en pensions Itàlia, Àustria, França o Portugal. Només es necessita la voluntat política de dotar de recursos al sistema. Amb l'augment de les cotitzacions socials i impostos progressius, tindríem pensions dignes, però els empresaris es veurien perjudicats pel que fa a l'augment de beneficis es refereix -no associar "perjudicar" amb "perdre"- i es negaria el desenvolupament del negoci dels plans de pensions privats.

Aquesta és la trista realitat, que se'ns ha hipotecat el futur per garantir en un percentatge encara més gran els beneficis de les grans corporacions empresarials i financeres. El més trist d'aquest retrocés històric és que ni tan sols té molt a veure amb les necessitats de viabilitat del sistema de pensions, sinó amb l'enriquiment en aquest moment de crisi d'aquells que l'han generat.

El que cal fer és crear ocupació i, per això, és imprescindible donar pas als joves al mercat de treball, amb tres mesures concretes: Reduir l'edat de jubilació als 60 anys, la jornada setmanal a 35 hores i un pla de inversió pública per respondre a les necessitats socials. Hi ha dos grans mentides que hem de desemmascarar: Sí hi ha diners per això! El tenen els bancs i les grans empreses que s'estan forrant a beneficis a costa dels diners públics, i l'altra: en una hora de treball de l'any 2011 es produeixen molts més productes que en la mateixa hora fa 30 anys, de manera que aquesta major productivitat ha d'anar dedicada a que tots visquem millor, no que uns quants, amb Aznar i González al capdavant, es facin milionaris a costa nostra, mentre ens demanen sacrificis.

Avui s'ha aconseguit canviar el significat de dos termes fonamentals en el discurs polític: "Sostenir el sistema", significa consolidar les desigualtats, fer-les encara més poderoses i estables, i "cohesionar la societat", significa, entre altres coses, estafar-la per aconseguir la seva acceptació.

I, per això, la joventut ha de donar al Govern la resposta que es mereix, com a França, com a Grècia, com a Tunísia.


Esther López Barceló, Coordinadora de l’Àrea de Joventut d’Izquierda Unida.