Armes silencioses

En l’actualitat, ens trobem amb una situació que destaca per la poca capacitat de mobilització i de resposta ciutadana davant de fets que comprometen una vertadera democràcia. La crisi generada pels escàndols financers i de corrupció i la seva conseqüència en la pèrdua progressiva de les millores socials aconseguides durant una bona part del passat segle semblen acceptar-se sense cap resposta ciutadana i com quelcom inevitable.

Noam Chomsky, professor emèrit de l’Institut Tecnològic de Massachusets, és un dels més reputats lingüistes del segle XX i XXI i un reconegut activista polític, malgrat que als seus mítings diuen que hi assistien menys persones que a les seves classes de lingüística. Va ser un dels principals opositors a la guerra del Vietnam i ben coneguda va ser la seva crítica a la política exterior dels Estats Units. També, a més a més de la seva reconeguda contribució al camp de la lingüística teòrica, ha contribuït destacadament en camps com la psicologia i la filosofia. És un dels autors més prolífics en el seu camp i dels més citats arreu del món. Internet és ple de publicacions, referències i estudis.

Chomsky també es va centrar en l’anàlisi dels mitjans de comunicació socials. Els acusava de coaccionar el diàleg per a promoure els interessos de les corporacions i dels governs. Segons el model de propaganda, les societats més democràtiques són mitjans de control subtils i no violentes a diferència dels sistemes totalitaris, on la força física pot ser emprada per a coaccionar la població general. Hi ha una coneguda cita de Chomsky que diu que "la propaganda és a la democràcia, allò que la repressió és a un estat totalitari".

Va escriure, ja fa dècades, sobre les estratègies de manipulació a través dels mitjans de comunicació. Jutgeu vosaltres mateixos sobre la seva vigència i actualitat

- L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix en desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants. L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l’àrea de la ciència, la economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. Mantenir l’atenció del públic distreta, lluny dels vertaders problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense temps per pensar.

- Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també és anomenat "problema-reacció-solució". Es crea un problema, una "situació" prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui el que reclama les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

- L’estratègia de la gradualitat. Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, n’hi ha prou en aplicar-la gradualment, a comptagotes, al llarg d’anys consecutius. És d’aquesta manera com condicions socioeconòmiqes radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haurien provocat una revolució si haguessin estat aplicats d’una sola vegada.

- L’estratègia de diferir. Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com "dolorosa i necessària", obtenint l’acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que "tot anirà millorant demà" i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per a acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-lo amb resignació quan arribi el moment.

- Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat. La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils, moltes vegades propers a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca edat o deficient mental. Com més s’intenta buscar enganyar a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilizant. Per què? "Si un es dirigeix a una persona com si ella tingués l’edat de 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d’un sentit crític com la d’una persona de 12 anys d’edat o menys.

- Utilitzar l’aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt-circuit en l’anàlisi racional i, finalment, en el sentit crític dels individus. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l'inconscient per a implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments.

- Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. "La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossibles d’assolir per a les classes inferiors.
- Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte.

- Reforçar la autoculpabilitat. Fer creure a l’individu que és només ell el culpable de la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel•ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel•lar-se contra el sistema econòmic, l’individu s’infravalora i es culpa, el que genera un estat depressiu, un efecte del qual és la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució !

- Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements del públic i aquells posseïdes i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el "sistema" ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant físicament com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor l’individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre ells mateixos.

Podreu estar més o menys d’acord amb el que va escriure Chomsky, però estic segur que ens pot ajudar a reflexionar sobre fets i situacions que veiem cada dia a nivell global i també a nivell local.

Addenda colateral:

Tot i això, crec que la implantació progressiva d’Internet i el seu ús generalitzat, especialment a través de les xarxes socials i els dispositius mòbils, ha fet canviar la situació i representa un especial gir que encara no sembla estar controlat del tot i que caldrà veure com evoluciona.

Resulta significatiu que governs com Xina o Líbia, precisament aquests dies, censuren o tallen Internet mentre segueixen emetent informacions en els mitjans tradicionals que, lògicament, controlen plenament. Òbviament, existeix control a través d’Internet, però hi ha una part que potser encara no ho està, segurament per la pròpia estructura de la xarxa, pel seu vertiginós creixement i per la ràpida evolució de la tecnologia. El seu ús en els focus d’inestabilitat que van sorgint al nord d’Àfrica sembla escapar en part del control.