Mahler-Mann-Visconti-Britten

La pel.lícula estava basada en una novel.la curta que el cèlebre escriptor, i premi Nobel, alemany Thomas Mann havia començat a escriure justament 60 anys abans (és a dir ara fa exactament un segle), coincidint amb una estada a Venècia, llavors sota el domini de l’imperi austrohugarès. Aquesta estada va coincidir amb la recepció de la notícia de la mort, per complicacions cardíaques, als 51 anys i a Viena, d’un dels genis de la música de tots els temps: Gustav Mahler.

La novel.la de Mann (Der Tod in Venedig, La mort a Venècia) està basada en certs aspectes de la vida d’aquest gran compositor i director bohemi…però també incorpora vivències i elucubracions estétiques pròpies del mateix Mann.

La pel.lícula de l’aristòcrata i comunista (!) milanès Visconti està basada alhora en la novel.la de Mann…però hi afegeix també tant experiències pròpies com conceptes artístics i filosòfics que el mateix Mann va desenvolupar en posteriors novel.les com La muntanya màgica i, especialment, Doctor Faust.

Visconti reforça en la seva película les referències mahlerianes fins al punt de reconvertir l’escriptor Gustav (Mahler) von Aschenbach en torturat compositor. Von Aschenbach és només un dels protagonistes de la pel.lícula (i també de la novel.la): els altres són la decadent ciutat de Venècia, Tadzio i la mateixa mort.

Tadzio, un adolescent polac de caire decididament andrògin, és l’encarnació de la bellesa absoluta, de l’ideal platònic. Von Aschenbach esdevé completament perturbat i trasbalsat per la presència del nen-noi a l’Hotel des Bains del Lido de Venècia. Tota la vida a la recerca intel.lectual de la bellesa i a la plasmació d’aquesta bellesa en una partitura (en un text en el cas de la novel.la)…i resulta que la bellesa absoluta era justament això: un sensual adolescent de carn i ossos. La pulsió homosexual és inevitable (tant Mann com Visconti l’havien experimentat, encara que Mahler suposadament no) però això no ens hauria de desviar l’atenció d’altres pulsions dualistes més poderoses i fonamentals: Eros-Thanatos, joventut-decrepitut, vida-mort, salut-malatia, creació-esterilitat,…

Les referències de Mahler, reivindicades per Visconti en el guió de la película, es posen en evidència amb la inclusió algunes seqüències en flash-back alienes a la novel.la…i amb una música del propi Mahler que envaeix literalment el film. Es tracta de l’Adagietto, en do menor per a cordes, que el compositor-director va escriure sembla que com a carta d’amor sense text dirigida a la seva jove, culte i especial esposa Alma. Anys després el mateix Mahler incorporaria aquesta esplèndida peça a la seva 5ª Simfonia (tot i que es tracta d’una llarga obra en do sostingut menor!) a mode d’interludi. Visconti aconsegueix associar definitivament aquest moviment de la simfonia a la ciutat de Venècia impregnant-la d’un sentit decadent i mòrbid del qual n’estava inicialment desproveïda. Polisèmies de la música!

A partir d’aquest moment tota la música de Mahler va conèixer una popularitat insospitada només pocs anys abans, just quan alguns grans directors d’orquestra (Mengelberg, Klemperer,…) la començaven a reivindicar amb energia.

Mort a Venècia va esdevenir ràpidament una película de culte i una síntesi extraordinària de la capacitat artística de tres autèntics monstres, i de tot un món d’ahir (segons S. Zweig), recreat perectament per Visconti, que va desaparèixer definitivament amb la Gran Guerra.

Tres anys desprès de l’estrena d’aquesta pel.lícula de Visconti el gran compositor anglès Benjamin Britten estrenava, un cop superats alguns problemes sobre drets intel.lectuals detentats pel director italià, una òpera, Death in Venice, basada en la fructífera novel.la de Mann. L’òpera va suposar un èxit immediat. L’any 2008 el teatre del Liceu la va presentar per primer cop a Barcelona.

Ara, als cent anys de la mort de Mahler en una Viena que passava les darreres hores de la seva glòria ballant frenèticament amb els valsos i les polkes de Strauss, pot ser un bon moment per a revisionar aquesta mítica pel.lícula i seguir desxifrant tots els simbolismes i significats que incorpora i que ens deixen clavats a la butaca. Un efiçaç bàlsam espiritual i sensorial per als temps d’angoixa, banalitat, estultícia i patiment que ens toca viure. Com a tast no us perdeu la impactant seqüència final que encapçala aquestes breus línies d’homenatge a quatre grans artistes.