Abidal i sa majestat borbònica

Veient el rumb que va prenent la crisi econòmica i l’afectació que està tenint sobre àrees sensibles que suposavem plenament consolidades les consideracions sobre el tema no poden esperar més.
Quina llista d’espera hauria d’haver suportat el comú dels mortals per a accedir a una operació semblant a la practicada al futbolista del Barça? L’espera a la Seguritat Social probablement hauria estat de mesos (rectifiqueu-me si vaig errat).

Les diferències són clares: aquells que s’ho poden pagar van a la sanitat privada (encara que sigui en un centre incomprensiblement vinculat a la pública) indiferents a les llargues llistes d’espera característiques de la sanitat pública.

Sanitat pública sempre mancada de diners i més encara en aquests moments de retallades escandaloses: les esperes s’allargaran i l’atenció al malalt empitjorarà. Però aquests inconvenients no tenen res a veure ni amb l’Abidal ni amb el monarca, o sí.

La Seguretat Social es manté gràcies als nostres impostos… i també gràcies als d’Abidal i els del monarca. La tributació a que està sotmesa la Casa Real la desconec però sí sé que la fiscalitat que gaudeixen els futbolistes estrangers és de privilegi. Aixó té un nom: llei Beckham. Aquesta llei permet que els jugadors estrangrers tributin un 24% en lloc del 43% que se aplica a la resta de contribuents amb ingressos semblants. Un escàndol que el Parlament espanyol no ha volgut o pogut corregir. Ses senyories sabran perquè.

L’Estat té la capacitat de recaudar impostos de manera coercitiva. Qui no paga pot anar a la presó. L’Estat, però, sovint (i ara més que mai) aplica amb rigor i energia aquesta coerció als febles… però és benevolent i comprensiu amb els poderosos, amb les grans fortunes (frau fiscal, SICAV, etc.), els qual estan encantats en poder prestar els seus estalvis, aquell diner que no se’ls ha exigit entregar en concepte de contribució general al benestar social general, a l’Estat.

Així l’Estat prefereix demanar prèstecs als poderosos abans que exigir coercitivament que paguin més impostos, no fos cas que s’enfadessin excessivament i en revessim greus consequències.

Una maquinària perversa es posa en marxa. Aquests prèstecs s’han de tornar… i amb interessos. Bona part dels impostos que paguem els febles (la gran majoria) s’utilitzen per a fer front a aquests interessos. Però les grans fortunes estan tranquil.les i somriuen... perquè creuen que d’impostos ja en paguen prous. I exigeixen a l’Estat que rebaixin els impostos i que per a cubrir les necessitats els hi segueixin demanant prèstecs, que ells gentilment els hi concediran, perquè d’estalvis prou que en tenen.

Així podran seguir anant al BarnaClinic, a la Quiron, a la Ruber, a la Teknon,…i la resta engruixirem encara més unes llistes d’espera que aviat seran més llargues que el mateix Mississipí.