La llarga ombra d’ETA

Inevitablement m’ha vingut a la memòria un sopar de fa uns quants anys en que el rumb imprecís de les les converses de sobretaula ens va dur a un punt del tot inesperat. En aquella època, les enquestes oficials ens feien saber que el principal tema de preocupació de la ciutadania era el terrorisme. Després aquest trist lideratge el va ocupar la crisi econòmica, la immigració, la classe política ... però en aquell moment representava que la principal preocupació dels espanyols era el terrorisme.

La conversa girava al voltant d’una pregunta. Com pot ser que la principal preocupació de la gent sigui un tema, el terrorisme, del que la majoria no en sap res més del que surt a la tele, un tema del que pràcticament tothom n’està a mil anys llum de distància ?. Bé tothom no. Tothom excepte una vilanovina que tenia el seu vehicle aparcat al costat d’un cotxe bomba que va esclatar a la zona del port de Barcelona, crec recordar. Bé doncs, com pot ser que la preocupació més important sigui un problema del que gairebé tothom, excepte la vilanovina en qüestió, n’és alié. Jo tinc uns uns parents víctimes de l ‘atemptat de l’Hipercord, va comentar una de les persones assegudes a la taula. Silenci.

Un altre comensal trenca el silenci explicant que en un pis d’estudiants de Barcelona, on havia viscut, hi havia fet nit alguna vegada en Joan Carles Monteagudo, membre d’ETA implicat a l’atemptat de Vic que mori a trets poc després de l’atemptat en una operació correctament analitzada al documental de l’Albert Om.

Pot ser si que el terrorisme no era un problema tangible per a la majoria dels ciutadans però quedava clar que els efectes de la lluita armada d’ETA havien arribat fins aquella taula molt més del que en principi pogués semblar.

Llavors vaig explicar la meva història. Estem a Madrid, al restaurant d’un noi, Luís, conegut de feia anys, d’aquella època de la vida en que fer amics és fàcil i, sobretot, ràpid. Estem recordant les anècdotes de les vegades que nosaltres aviem anat allà, a Donostia, i de les que ells havien vingut aquí, a Vilanova. Fent esforços per recuperar records amagats entre els plecs de la memòria, li pregunto “Oye, i que se ha hecho de Pachi”. “Pachi està bien”, em respon, ” ha rehecho su vida en Méjico, vive con una chica y hace poco que le han retirado los cargos”. “Los cargos?”, vaig preguntar, “Que cargos ?”.

El Pachi es va haver d’exilar a Mèxic fugint de la justícia per haver col•laborat amb ETA. Havia vingut un parell o tres cops a Vilanova. La primera vegada va dormir a casa, després a casa d’un amic. Era un paio molt divertit i en aquella època casa meva era casa vostre si es que hi havia cases d’algú. El meu amic, que el va hostatjar un parell de cops més, li havia preguntat que ho feia que passes tant sovint per Vilanova. La raó, en aquell moment anecdòtica, feia referència a uns afers que tenia a Vic. Mesos després, aquella resposta anecdòtica començava a prendre sentit, un tràgic sentit.

Quan vaig saber tota la història em vaig quedar glaçat. A la tragèdia col•lectiva que va representar l’atemptat hi havia d’afegir que el meu número de telèfon havia estat anotat en una agenda perillosa durant qui sap quant temps. L’ombra d’ETA era molt més allargada del que mai hagués sospitat.