Les meves assemblees

Les meves primeres assemblees serioses van ser cap allà l’any 73 en la fase final de la dictadura. Disculpin-me per la batalleta. Per una història llarga d’explicar, a l’escola d’Enginyers de Barcelona la policia no hi entrava mai. Era la única Escola Tècnica o Facultat on la policia tenia consignes de no entrar-hi. Tant era així que en aquella illa de llibertat s’hi varen desenvolupar, amb una certa impunitat, estructures inconfessables, des d’una editorial que imprimia bona part de les publicacions clandestines de l’època fins a grups de resistència nacional que varen acabar convergint a “Terra Lliure”.

En les èpoques especialment repressives, quan es tancaven totes les facultats de totes les universitats, l’únic centre que quedava oberta era l’Escola d’Enginyers i era allà on se celebraven les anomenades “Assemblees de Districte” per la raó que aplegaven professorat i estudiants de tot el districte universitari de Barcelona. Total que un servidor, en cosa de divuit mesos, va passar dels escolapis de Vilanova a trobar-se enmig d’unes assemblees multitudinàries on es deia obertament que Franco era un assassí, on qui volia podia expressar la seva opinió i on es votava a ma alçada que calia continuar una lluita de la que jo, amb disset anys, pràcticament no en sabia res. A falta d’altres referències, aquella forma de presa de decisions col•lectives la vaig adoptar, erròniament, com a normal.

Pocs anys després arribaren les primeres eleccions democràtiques i, ara amb plena legalitat, ens tornarem a reunir moltes persones en unes reunions que ja no s’anomenaven assemblees sinó “meetings electorals” i on ja només parlaven els de la taula i on tampoc es votava res. A canvi, només et demanaven el teu vot que sempre era molt més senzill que no pas embolicar-se en unes manifestacions al carrer en les que, poca broma, molta gent hi prenia mal.

Jo estic convençut que una assemblea no és una fórmula de decisió massa bona per que són fàcilment manipulables i també per que les actituds extremes hi tenen avantatge comunicatiu. Que són fàcilment manipulables ho vaig descobrir en pròpia pell anys desprès a l’assemblea que va decidir la transformació de Qualitat Promocions, fins aleshores una cooperativa de propietaris, en dues cooperatives, una de treballadors i una altra de consum. Els treballadors varen anar a parar a la cooperativa de treballadors i els antics propietaris a la cooperativa de consum. Els actius es varen quedar a la cooperativa de treballadors fet comprensible si els actius haguessin estat simplement les eines de treball necessàries per a continuar l’activitat i que no és tant comprensible si, com vaig averiguar desprès, els actius eran inversions especulatives que poc temps després es varen convertir en els moltíssims milions de les antigues pessetes amb que la nova i flamant Qualitat Promocions va inicar l’aventura de Pirelli Mar. A risc d’equivocar-me per desconeixement dels detalls de l’operació, em vaig prometre que, per si de cas, mai més aplaudiria en una assemblea tal i com ho vaig fer en aquella ocasió.


Tot i els meus dimonis particulars, l’assemblea de la CUP prometia ser el gran esdeveniment polític després de les eleccions i no m’ho volia perdre. Jo ja sabia que la gent de la CUP tenen una cultura democràtica avançada i que eren capaços d’aconseguir el més difícil i alhora el més necessari per a que una assemblea funcioni que és aplegar gent normal. Els pallisses, els que s’expliquen fatal, els que sempre van amb el “molotov” a la bossa i els teòrics de mons perfectes a quatre pessetes, tot i ser-hi presents, com sempre , no varen interrompre el normal transcurs de la reunió. La seriositat de l’assemblea va ser notable.

Tot i saber que les idees serveixen de poc a l’hora d’administrar amb eficàcia setanta milions d’euros de pressupost, tot i saber que un col•lectiu de set-cents treballadors no és fa funcionar si no és des d’una alta capacitat de lideratge i organització empressarial, tot i saber que la il•lusio per molt contagiosa que sigui no serveix per donar serveis a setanta mil ciutadans i tot i saber que la realitat es governa amb capacitats més que amb bona voluntat, aquella assemblea se’m va posar bé.