Cròniques vaticanes

El mal no és tant l’ incompliment del sisè manament, que també, com la interpretació “per lliure” de la comunicació amb Jesucrist. Diu sa santedat que no pot ser que els joves interpretin la fe sinó que cal que acompleixin amb la doctrina de l’Església. Sa santedat recorda que la comunicació individual entre els creients i Jesucrist mai serà tant bona com quan es fa a través de l’església. Sa santedat reclama i fa valdre la seva condició de “mèdium” .

El control de la mediació entre els humans i Déu és una lluita atàvica.

Maniqueus, arrians, gnòstics, ortodoxes, anglicans, protestants i altres productes de la història tenen, en la seva base, la discussió dels drets sobre el control de la mediació amb Déu. Afegiu-hi les qüestions filosòfiques i litúrgiques que vulgueu però en el fons es discuteix el repartiment dels avantatges que proporciona ser l’intermediari amb un Déu tot poderós anomenat “Déu Pare” la preeminència del qual que ningú discuteix.

Xiites i Sunnites se les tenen des de fa mil cinc-cents anys per causa d’un discussió sobre qui és l’autèntic hereu de Mahoma, si el genètic com defensen els xiites o el cultural com defensen els sunnites. Discuteixen, en el fons, quin te els drets i els beneficis de ser el mèdium legítim per a vehicular la comunicació dels fidels amb un Déu tot poderós anomenat “Allah” la preeminència del qual que ningú discuteix.

Els sufís son una tercera tradició musulmana que propugna la comunicació directa amb Allah, prescindint d’imans, mulàs i companyia. En son pocs i s’han fet famosos gràcies als “derviches” (aquells senyors que ballen girant molta estona sobre els seu eix vertical fent volar una amplies faldilles) que han estat objecte de promoció tant per part de les agencies de viatge com per les autoritats turístiques turques.

Dins l’Església Catòlica també hi ha moviments que qüestionen la jerarquia romana i que proposen noves formes d’interpretar i expressar la fe. La “Teoria de l’alliberament” , un moviment que ja està en “fase de control” com dirien els bombers, que al seu moment enfocà la comunicació amb Déu des de posicions més compromeses amb la gent o , en un àmbit més casolà, la “Cofradia del 15+1” de l’Hospitalet de Llobregat, que per setmana santa treuen al carrer les seves, ja tradicionals, processons laiques i que al seu moment varen ser menyspreats per les autoritats eclesiàstiques que els consideraren massa cutres.

Com que Déu no intervé en qüestions humanes, acaba essent el temps, “ese juez supremo que quita y da razones” com deia en José Maria Garcia, el que acaba decidint el curs dels esdeveniments.

Finalment, cal recordar que rarament els missatges de Sa Santedat van adreçats als europeus sinó que es dissenyen pensant en africans i sud-americans i es allà on precisament el creixement de l’església evangèlica fa perillar la tradicional hegemonia catòlica. La disputa entre els que pensen que el proper papa ha de ser africà o sud-americà i els que pensen que encara es pot ajornar la decisió, serà un dels episodis més interessants de les cròniques vaticanes dels propers anys.