Ja tenim pregunta i data

Vagi per endavant que la pregunta no em desagrada i crec, sincerament, que és molt inclusiva. I això és bo per a Catalunya, atès que, deixant de banda les banderes i les ideologies, moltes persones d’aquest país, i parlo de Catalunya, tenen problemes, independentment de la seva manera de pensar. També els polítics que, de moment, se n’han deslliurat també es veuen afectats per aquests mateixos problemes. S’entén, oi?

Exposo aquest criteri perquè detecto en alguns articles a la premsa i en els posicionaments de segons quins tertulians que, quan no tenen arguments per seguir defensant les seves postures, recorren al populisme tot manifestant que s’hauria d’atendre més les necessitats dels desvalguts que no emmerdar-se a demanar si volem o no ser independents. Home! Personalment penso que va lligat una cosa amb l’altra; el que no sé si primer és l’ou o la gallina.

Però passat el temps i amb ell esgotades les vies del diàleg, vull dir que ens hem carregat de raons per anar avançat. De motius n'hi ha per donar i per vendre. Alguns relacionats amb l’abús de poder tot i que el més gros es va donar quan, després de quatre anys, ens vàrem assabentar que, segons el Sr. Guerra, “nos cepillamos el Estatuto de Catalunya”. Crec que ja era hora de prémer l’accelerador i de posar el govern de l’Estat espanyol entre les cordes. Perquè, no ens enganyem, ells pensaven que no arribaria el dia. I, vés per on, ha arribat; el primer d’un llarg camí, això sí, amb molts entrebancs, molts. 

Posaré un símil que no té cap ideologia ni cap bandera, sinó que és fruit de la mateixa vida.

Això que passa ara a Catalunya és com quan un fill, tot i estar bé a casa dels pares, arriba un moment a la vida que vol independitzar-se. Els pares, commoguts, posen de manifest l’amor que senten per aquest fill, li diuen que no fa bé i li posen molts exemples de fracassos i molts entrebancs. Tot pensat només perquè es quedi. Sempre hi ha excepcions, però.

Però aquest fill és tossut i ja visualitza com serà la vida fora de la llar paterna. Per tot plegat, insisteix en posar punt final a la convivència al mateix sostre i, a la vegada, enceta el seu propi projecte d’independització. Després de molts estires i arronses, finalment els pares respecten la decisió del fill i li donen suport.

Ara bé, aquesta comparació no es pot traslladar al govern espanyol. Ni Espanya és casa nostra, ni el govern ens fa de pares, ni ens entenen quan parlem, ni fan cap esforç per intentar-ho.

Les persones que suposadament haurien de cuidar-nos com un pare amb disset fills -un d’ells, Catalunya- ja ha deixat clar que no ens deixarà anar tan fàcilment perquè sap que som els qui més aportem al manteniment de la llar. Davant d’això, a aquest fill que es vol independitzar no se li dóna ni per a la seva manutenció.

Per finalitzar, i per no perdre la costum, vull fer una critica al meus companys socialistes. Matisaré, als socialistes de la corda del Sr. Navarro. Sincerament, després de quedar fora de l’acord dels que han pactat la data i la pregunta, ara han quedat amb el cul a l’aire davant del seu propi electorat. Per què no fa ara un consell extraordinari per copsar l’opinió dels seus? Sort que el vot de la consulta és secret i molts socialistes votaran SÍ, SÍ. Almenys podran expressar-se lliurament i donar a conèixer la seva opinió envers una qüestió cabdal. No serà, però, gràcies al Sr. Navarro i el nucli dur de l’executiva del PSC que prefereix brindar al costat del bloc dels que no ens deixen ni dipositar una papereta en una urna.

Quin greu que em sap per aquells que un dia ens vàrem creure que el PSC era un partit tan inclusiu com la pregunta que s’ha consensuat. El Sr. Navarro només és el representant d’algunes persones del partit socialista i mai tindrà el vot dels que realment un dia ens vàrem sentir socialistes; que ens vàrem sentir del PSC. La C, per cert,  vol dir Catalunya. S’entén oi?