De què riuen?

Algunes situacions de la política formal fan riure, però la veritat és que no fan cap gràcia quan es pensa detingudament en la gravetat i la rellevància dels temes als quals han d'enfrontar-se els nostres representants.

La hilaritat que ens produeixen determinades declaracions o actuacions de la política convencional és una reacció que, en madurar-la, ens porta a la indiferència, a la compassió o a l'enuig profund. Una barreja de vergonya (aliena) i incredulitat ens embolica i contribueix al clima de desencantament, fastig i cansament creixent cap a la política formal.

Fins i tot, de vegades, ens molesten els seus riures: “De què riuen?”, ens preguntem, exigents, reclamant en la seva contenció emocional una prova de major compromís o serietat en la seva responsabilitat.

No hi ha gens pitjor per a un polític que un riure fora de lloc. Molts ciutadans poden pensar, equivocada o legítimament, que s'estan rient d'ells i això fa que es vagi perdent la il·lusió que es va generar en les eleccions, cosa importantíssima per que la il·lusió és intangible, poderosa i desitjada.

En els nostres temps més que mai. La tasca de per si mateix no és fàcil. Avanço que no tinc més resposta que una breu digressió. Vegem on arriba.

Els il·lusionistes solen engalipar-nos, però alhora ens eleven les pulsacions. Ens treuen d'aquest món i ens porten allà on hi ha màgia.

Tots volem sortir de l'Espanya de 2014, aquella que ja han programat les estadístiques. El problema és que la il·lusió pot ennuvolar-nos l'enteniment. És el que passa, per exemple, quan s'usa el mantell d'una bandera per ocultar problemes econòmics o de govern. Surt el conill de la cistella, crees elevar-te sobre la butaca uns minuts amb els ulls com a plats, però després tornes a la teva mateixa casa grisa de sempre.

Precisem il·lusions que construeixin, que ens elevin l'ànim per afrontar canvis radicals. Que ens facin sentir capaços de grans gestes col·lectives, per a això necessitem grans paraules.

L'èpica no obstant això és complicada, doncs ens endinsem en un terreny sovint omnipotent, reservat als déus; o pitjor encara, als guerrers o els demagogs. La traducció habitual d'aquestes figures en la política actual és la de l'ídol de fang. I ja sabem que ho posen tot perdut quan es tiren al sòl.

Amb il·lusió estàvem parlant d'assumptes pacífics i merament humans. Utilitzem així la paraula mesurada, pensem en les gestes des d'una escala assumible. No significa renunciar a gens, sinó més aviat deixar-se de romanços.

Recordem que la il·lusió triga a prendre però es contagia amb solament mirar-se. El truc essencial: fer les coses bé a cada pas, generar confiança, ser veraces. En l'escala mil·limètrica del contacte amb els qui t'envolten en un col·lectiu polític o grup de treball és on pot prendre, o es pot ofegar, la il·lusió.

És en aquesta vida arran de terra on la il·lusió pot canviar-se en un mer miratge o en aquest sostingut vendaval capaç d'acolorir les nostres vides i, amb elles, els nostres barris.

Fins al partit polític més petit i subversiu està avui travessat de les fatídiques lleis de ferro de l'oligarquia burocràtica. Fins al més humil dels mortals tanca complexitats en el seu interior incapaços de conèixer o controlar si més no ell mateix.

Posar-nos així en mans d'una persona o un partit és, en principi, un acte de temeritat. Però de forma realista els nostres sistemes polítics no semblen deixar-nos una altra sortida.

O sí.

Es pot canviar la manera com funcionen les organitzacions polítiques, canviar el poder que acumula cada persona.

La democràcia il·lusiona, doncs significa que es reparteix el poder. Els assumptes es decideixen públicament, sense secretismes. Estem informats, podem dir i escoltar-nos. Decidim entre tots sobre allò que ens afecta a tots. Quan això succeeix i arriben els canvis tangibles a les nostres vides, pugen més que mai les pulsacions.

Tot això que conte és tan difícil que sovint assistim anhelants d'il·lusió a una funció de mags per tornar de nou, confosos, a la nostra mateixa llar desmanegada.

A qualsevol que intenti que encendre la il·lusió política entre la gent, per tant, li recomanaria practicar la democràcia a cada pas. Generar confiança des del més proper.

Avui al nostre país parlem de la necessitat d'un projecte col·lectiu i unitari de les esquerres, obert, democràtic. Però paraules i objectius tan excelsos es construeixen des d'una proximitat que no és que hàgim de cuidar, és que ens va tot en això perquè fructifiquin acords i, des de allí, es contagiïn il·lusions polítiques d'abast, però sense els riures que molesten.

Ja sé que tot això que conte, a més d'abstracte, és molt difícil d'aconseguir. Per aquest motiu lamentablement no fem més que ensopegar. O que escriure digressions que definitivament no ens porten a bon port.

Julián Gómez
Coordinador d’EUiA Ribes-Les Roquetes