De pobles i fronteres

En plena època de retallades a l’administració pública, que fan més difícil la gestió dels serveis locals als ajuntaments, n’hi ha que ho tenen més complicat per la magnitud del seu terme municipal i l’àmplia presència de nuclis habitats arreu d’aquest.

És el cas a l’Alt Penedès de municipis com Subirats o Olèrdola: s’han d’atendre les necessitats de nombrosos grups de veïns disseminats per un ampli territori amb la particularitat que s’ha de trobar l’equilibri perquè tots estiguin contents. Si creen un servei aquí (perquè en algun lloc s’ha de posar i només n’hi pot haver un), hi ha molts recels del nucli veí: perquè no s’ha posat en el seu o perquè no se n’hi posa un altre?
Aquest fet accentua que els habitants tinguin més sentiment de pertinença del seu poble que no pas del seu municipi, ja que en aquest espai de delimitació geogràfica més gran es veuen en una pugna continua per aconseguir que els serveis se situïn el més a la vora possible.
En un Consell Comarcal passa quelcom similar, però consta d’una capitalitat més pronunciada (i acceptada com a tal, en alguns casos) que no provoca tants mals de cap a les administracions que han de lidiar entre poblacions amb un nombre similar d’habitants i han de decidir qui és en cada cas el primus inter pares.

En el fons però, els problemes venen donats pels límits municipals, herència de segles enrere i que no han estat respectats per les vies de comunicació, com les carreteres que sovint han apropat més pobles de municipis diferents que no del mateix.

I és que tenint en compte les vies de comunicació i delimitant novament el territori de tal manera que tothom sentís que té tots els serveis suficientment a l’abast, els ajuntaments ho tindrien més fàcil per trobar un equilibri que satisfés tothom. Això sí, la identitat municipal seguiria sent feble (o encara més) i el que és més important: significaria reescriure la història, cosa que implica prèviament un ampli consens general entre els múltiples actors implicats.