La gran Festa Major petita de Cubelles

Entre mitjans de juliol i el mes d’agost es concentren la majoria de festes majors de Catalunya, la qual cosa pot esdevenir un conflicte familiar a l’hora d’haver de decidir en quina trobada vols anar, almenys per a aquells que tenim la sort de poder triar com invertir el temps d’esplai gràcies a la llibertat que et dóna viatjar en una autocaravana.

Dic això perquè la tria que vàrem fer el darrer cap de setmana de juliol, va ser quedar-nos al nostre poble, Cubelles. Per algun motiu que a voltes el destí ens depara, vaig assistir a un acte que, després d’haver-lo gaudit molt intensament, mai m’hagués perdonat perdre’m.

Parlo de la Cantata 1714-2014, 300 anys vencent, de Josep Rosinach Boronat, posada en una fantàstica escena a la plaça del Centre Social de Cubelles.

No sé si el que expressaré en aquestes línies només ho vaig sentir jo o va ser compartit, però sí que intentaré definir i/o descriure l’esborronament de la pell, el nus a la gola i els ulls humits a punt de treure el mocador; cosa que no vaig fer per vergonya de mostrar davant dels altres l’emoció sentida després de l’impacte provocat per les paraules penetradores dels rapsodes, la barreja de la música intensa i la força que fa que hagis d’empassar-te la saliva per no plorar.

Personalment sé, i sempre ho amago, que la sensibilitat en temes de Catalunya em guanya qualsevol partida, gairebé més que l’amor. Per a alguns pot ser una cosa ridícula, però per a mi són sentiments que no puc dissimular. Estic segur, i sense por a equivocar-me, que varen ser moltes les persones a les que els hi va caure més d’una llagrimeta. I això només passa quan es barregen sentiments, estimació, respecte i molt d’amor per una terra que és la nostra terra. Encara que alguns segueixin insistint amb la unitat d’Espanya, per als catalans sempre serà primer Catalunya.

Penso que el que va passar la nit de San Jaume al meu poble, és reconèixer que Cubelles s’ha fet gran, almenys pel que fa a la CULTURA, en majúscules. No són actes que es puguin muntar en qualsevol municipi, sinó que tan sols es poden fer en aquells pobles i viles de gent d’arrels profundament catalanes. Llàstima que en la política no podem dir al mateix. Però no barregem les coses, tot i que l’àrea de Cultura també hi ha posat molta implicació. 

Fent referència al gruix del contingut dalt de l’escenari, he d’expressar la meva sorpresa, per cert, molt gratament, del Cor l’Espiga en el seu conjunt. Personalment, per motius de representació, sempre he escoltat tan sols els cantaires del Cor l’Espiga, mai la recent creada Cor Espiga XXI, i encara menys totes dues corals juntes. El que vaig sentir l’altra nit he de confessar que mai no ho havia experimentat en els diferents actes en què han actuat. Felicitats i endavant corals, el futur només depèn de vosaltres.

Tal vegada, va ser la preparació, la introducció en la història tan ben estructurada i entenedora, amb la veu potent i clara del seu presentador; la sonorització; la unió d’esforços; la posada en escena amb la música contemporània... No sabria dir què és el que va ser, però la veritat és que aquesta cantata sempre anirà amb mi. Amb aquest acte de celebració del Tricentenari de Catalunya a Cubelles, he de confessar que la història m’ha convocat.

Per finalitzar, no puc més que fer-me meu part d’un petit fragment del cant a on es diu que el futur només depèn de nosaltres. I té tota la raó, encara que molts símbols i creences aparentment intocables ara caiguin per terra. Després d’anys de confiança i de representar Catalunya, ara ens sentim enganyats per aquell que ens va liderar durant tants anys a la Generalitat. Però, tanmateix, no podem renunciar a nosaltres mateixos. Hem de tenir present la nostra història com a poble i no perdre mai la nostra entitat, encara que per culpa de persones que diuen representar-nos, malauradament, costi molt de mantenir la confiança. Però el poble, el gruix del poble català, que estima de debò la seva terra, som d’una altra manera. Visca Catalunya.