Encara tenim molt de camí per recórrer

L’aprovació de la nova Llei de consultes no referendàries aprovada pel nostre Parlament el dia 19 de setembre no és el final de res, sinó que es tracta d’un pas més, una eina més, del camí que tenim els catalans a recórrer per obtenir l’anhel desitjat per la majoria de la gent del nostre País: assolir la independència de Catalunya.

Alguns tertulians, polítics i articulistes han fet menció -per cert, molt irònicament- de si hi ha vida més enllà del 9-N. Personalment, percebo la Catalunya del demà com a molt més unida que no pas la que hem tingut fins ara. Dic axó perquè fins ara, no és que haguem tingut una Catalunya dividida, sinó que hem tingut una Espanya fragmentada per uns fets que ens han acompanyat durant més de cinquanta anys. Són les derivades d’una guerra que va separar la població entre rojos i franquistes, entre guanyadors i perdedors, i que encara avui perdura producte d’enfrontaments, repressions i execucions persistents fins no fa pas masses anys. Encara avui veiem tics de mandataris hereus de les polítiques del dictador que fan el possible per sobreviure dins de la nostra jove democràcia.

Tal com deia el nostre President de Catalunya en l’entrevista que li va fer Josep Cuní a 8 TV, no cal explicar els moviments ni ensenyar totes les cartes als nostres adversaris de Madrid. No hem d’oblidar que això no és una guerra, sinó una partida política que espero que transcorri de manera completament democràtica per part del govern estatal. Hem de mostrar inequívocament la nostra voluntat de ser, de no voler continuar sent els súbdits d’uns governs que han demostrat abastament que tan sols ens necessiten per cobrir el seu dèficit.

Tal com deia al principi, tenim molt de camí per recórrer. Però també hem de saber que cada moviment que haguem de fer serà més difícil i no exclosos de riscos per part d’aquells que estan donant la cara per tots nosaltres. A tots ells els hem d’agrair moltíssim la seva tasca ja que són els que ensenyen el rostre mentre nosaltres ens diluïm dintre de les corrents humanes de les diferents manifestacions.

Mentre escric aquest article, no han passat ni vint-i-quatre hores de l’aprovació de la Llei de consultes. Per tant, no sé què passarà fins que el President Mas signi el decret per convocar la consulta. El que sí sé és que farà el govern estatal. Espero, però, que respecti per primera vegada la decisió que ha pres el nostre Parlament, la màxima cambra de representació de la ciutadania de Catalunya, i no faci servi un Constitucional del tot polititzat i manipulat pels dos grans partits amb l’objectiu d’anar en contra de la voluntat d’un poble.

Si és així, no cal dir que ens veurem obligats a fer un pas més. No sé si serà per votar el 9-N al marge del Constitucional, però el que sí sé és que els catalans no romandrem impassibles ni ens quedarem a casa de braços plegats. Aquesta opció no està dins del nostre full de ruta. La solució passarà per altres propostes alternatives que, tot i no ser les ideals, tanmateix caldrà que tinguem en compte atès que, com tots sabem molt bé, ara ja no hi ha marxa enrere.

Disposem d’una eina com és la desobediència civil, totalment legal. Al llarg de la història tenim diversos exemples en els que emmirallar-nos; alguns d’ells molt recents, com ara Stop desallotjaments, No vull pagar, Jo no pago, etc. Un altre exemple no gaire llunyà és la insubmissió a la mili i la prestació social substitutòria. Fora de casa nostra gaudim de molts exemples que s’han anat succeint al llarg de la història. Mahatma Gandhi i la marxa de la sal el mes de març de 1930; Martin Luther King i la lluita contra la segregació racial, considerada l’origen de la desobediència civil; Henry David Thoreau i la seva negativa a pagar els impostos que anaven destinats a la lluita per la esclavitud, o les accions a favor dels desfavorits de l’alcalde de Marinaleda, a Sevilla. Tots ells, exemples enumerats per Quim Arrufat de la CUP durant el seu discurs al Parlament en defensa de la Llei de consultes.

Per finalitzar, voldria dir que la desobediència civil és, en definitiva, l’acte de no acatar una norma injusta imposada a una població. La desobediència, en la seva execució, ha de ser de forma conscient, pública, pacífica i no violenta, mantenint una actitud ferma de protesta contra l’autoritat a fi de fer rectificar els errors que aquesta hagi comés a judici dels que protesten. Un altre dia parlarem de la declaració unilateral d’independència. Salut i democràcia.