Dues protagonistes per a un mateix conte

La Pepita era una bona persona i sempre havia cregut tot allò que li havien dit els altres. Des de els consells del pares que sempre havia seguit amb atenció fins les aportacions dels professors, mestres i amics que havien passat per la seva vida. Era una bona nena. No fa gaires anys cansada d’anar amunt i avall repartint currículums va arribar a trobar un lloc de treball en una administració pública. El gerent li va parlar d’una gran tasca, responsabilitat en les seves decisions, unes propostes captivadores i un ambient de treball encomiable. Ella pensava que havia de cobrar per treballar en aquell lloc tan selecte.

La Pepita, allí asseguda en un tauleta petita era l’encarregada de franquejar les cartes que anaven farcides de les sancions de la zona blava. Tota discreteta complia la seva feina i tenia molt clar que la seva vida començava quan tocava el dos per la porta. Allí es limitava a seguir la rutina que ja li resultava més que avorrida, però sempre ho realitzava amb una cara amable i agraïda. Un perfil que se li esqueia encara que era del tot fingit.

Ella que era molt innocent es pensava que l’havien fitxada pels seus idiomes, pel seu currículum impecable i perquè mai havia deixat d’estudiar i formar-se amb intensitat la seva formació.

En realitat, era el seu pare que en una d’aquestes campanyes electorals va aprofitar un moment per parlar amb el qui sortia a les fotos dels cartells i li va demanar si per favor trobarien un lloc per la seva estimada filla. Havia fet un munt de cursets i no li havien servit per res. Ara la noia ja esta tipa d’anar d’aquí cap allà i volia que li dones una oportunitat, a una família que des de sempre havia estat molt vinculada al partit i no es perdia cap acte que organitzessin.

La Pepita tenia molt clar que allò no era el seu tot i les paraules celestials del cap de recursos humans. Tampoc no tenia cap ganes de ser com la Raquel que era la seva gerent. Una noia que havia estudiat història antiga i que gràcies a la política ara portava el departament de gestió econòmica. En total, gràcies a quatre cursets que el mateix ens públic li va subvencionar. La Pepita no tenia ganes de ser com la seva cap, ella era més discreteta i estimava el que havia estudiat, no estava pas disposada a signar tot el que li deien. Tenia els seus criteris propis que no volia que ningú l’humiliés. Sempre deia que millor treballant de caixera en un gran superfície que no pas que et facin signar documents que no veus gens clars.

La Paquita era feliç en el seu interinatge sabia que tot i no passar dels mil euros al mes era una quantitat segura i pocs l’associaven a un partit. En canvi la pobra de la Raquel sempre figurava en les travesses les propers canvis laborals allà on treballava

La Paquita dormia tranquil·la cada nit perquè sabia perfectament la feina que li tocaria el dia següent. Òbviament per les tardes anava buscant altres formacions perquè algun dia pogués realitzar allò que estimava. Els diferents comicis electorals que s’anaven succeint no li suposaven cap nervi perquè ningú es fixava amb la seva vida discreta.

El temps anava passant per la Raquel i sabia que abans de cada cita amb les urnes, en especial les municipals, havia de complir amb el partit. En cas que algun dia els de l’oposició la fessin fora dels seus privilegis com a treballadora amb carnet, sabia prou bé que algun ajuntament de la vora l’acolliria en el seu planter, encara que fos d’assessora sense res que assessorar la veritat, a part dels canelons que li tornaven boja.. Ella havia estudiat, fet 3 cursos de periodisme a distància, però sempre havia tingut dots naturals de relacions socials i el seu home figurava en l’agenda de molts polítics que s’havien alternat al poder local i comarcal.

Aquesta és la història de la Pepita, una noia senzilla que pot pagar la hipoteca i cada dia controla millor l’alemany. En canvi la Raquel es passa la vida a les pistes de padel amb els seus models que són l’enveja d’amigues i parents. Dos móns que s’han trobat en un despatx. Una és la cap i l’altra està obligada a obeir perquè hi ha llocs per on no està disposada a passar. Una pren pastilles i l’altra somnífers amb recepta mèdica.