Ni poetessa ni pintora

No recordo ben bé si va ser la primera vegada que la veia al tren o no. Per la meva feina i pel fet que no tinc carnet de conduir, viatjo durant tota la setmana en tren tant cap a Barcelona com cap a Tarragona. I, lògicament, em trobo pel camí un seguit de personatges singulars, alguns cops de caire agradable i altres més aviat no. Com és aquest peculiar cas.

Suposo que molts de vosaltres sabeu de qui estic parlant. Hi ha una noia espanyola, morena, alta, prima i de cabells llargs que demana la voluntat a canvi que et quedis un targetó que conté un “poema” i una petita “pintura”. M’imagino que ja us hi heu acabat de situar del tot.

Doncs l’altre dia jo ja estava camí de Segur de Calafell, on hi visc i tinc la meva oficina professional, quan aquesta “artista” es va asseure davant d’una noia que viatjava al meu costat. Aquesta xicota va ser una santa per escoltar-la i atendre-la amb tanta amabilitat i bonesa humana. No és que l’”artista” en qüestió sigui maleducada; ans el contrari. Bé, doncs l’”artista” de les lletres i les arts plàstiques li explicava a la seva “clienta” que ella expressava els seus sentiments a través de la poesia i de la pintura. La pobra viatgera va al·lucinar en reconèixer que el seu somni, justament, era escriure algun dia poemes. Aquest fet va provocar que la nostra “artista” encara s’ho cregués més i tragués pit, pits en aquest cas. Mentre acabava de vendre el producte, l”artista” em mirava de reüll i va començar a predicar perquè jo l’escoltés que els homes, sobretot si són ja madurs, són uns insensibles i menyspreen les arts perquè no les comprenen. Evidentment jo somreia sota el bigoti i esperava el meu torn, que malauradament era a punt de fer-se realitat.

Dit i fet, després de cobrar l’euro reglamentari per l’”obra d’art” en format doble, l’”artista” se’m va asseure al davant i em va oferir el citat targetó. Com que jo ja estava arribant a Segur, vaig anar per feina, li vaig acceptar el paperet i li vaig donar l’euro. No tenia temps per dissertar amb ella ni d’art en general ni de poesia en concret. Vejam, d’arts plàstiques no en tinc ni idea perquè és la meva assignatura cultural pendent. Lògicament tinc la meva opinió i gust com qualsevol persona normal, només faltaria. Però de poesia poca gent me’n pot ensenyar. He guanyat més de 100 premis literaris, molts d’ells per poemes solts i poemaris sencers. Alguns d’ells de 2000€, que es diu aviat. A més, he publicat 3 poemaris i infinitat de poemes en reculls corals. He estat mestre de creació literària i sóc periodista cultural. I us puc assegurar que allò no era un poema. Era un petit escrit que hauria pogut fer el meu fill a P3 si és que tingués la sort de tenir un fill. La pintura, bé, insisteixo que no és el que domino. No sé si jo ho hauria pogut fer millor. Però si jo fos pintor o ho pretengués ser, ja us dic ara que no tindria ni el valor ni la barra de presumir-ne.

Per suposat que és millor que aquesta noia dugui a terme aquesta tasca i no que es prostitueixi o robi per obtenir la seva dosi de droga diària. Sí, és ionqui. Que com ho sé? Malauradament se’m va morir una germana amb 47 anys de sida i tinc un germà amb 58 anys que és alcohòlic entre d’altres malalties. Els veig venir a quilòmetres. Trist avantatge d’haver-me criat en un dels pitjors barris de Barcelona, per no dir el pitjor.