El mestre de la mentida

Tot continuant amb els singulars personatges que hom troba als mitjans de transport públics que transiten per les nostres comarques, aquest cas és també molt peculiar encara que indigne de menció però que cal advertir perquè deixi d’enganyar, de mentir i d’estafar.

De ben segur que molts de vosaltres, en un viatge amb tren pel Baix Penedès, Garraf o Baix Llobregat per la costa, us hi he trobat un home d’uns 40 anys que reparteix un targetó fet amb una fitxa de biblioteca, d’aquelles que es feien servir per col·locar-les als antics arxivadors. Aquest paio, al seu full publicitari, ens explica que és professor i que s’ha quedat sense feina per les retallades. Ho explica en català, però hi dibuixa per si un cas una senyera i una bandera espanyola al costat. Cal assegurar el botí, o almenys tenir-ne més possibilitats.

És un noi molt educat, net i ben vestit. De fet vesteix millor que jo, vull dir que la seva roba és molt més cara que la meva. La indumentària que jo porto cada dia, tota, no m’ha costat més de 50€. Doncs ja us dic que només les sabatilles esportives que duu aquest xicot ja val més que tot el meu vestuari diari. Però tornem al protagonista d’aquest article. Un cop ha repartit les seves targetes de visita, fa el recorregut a la inversa per tal de cobrar el seu impost revolucionari en format almoina. La veritat és que treballa força bé i molta gent li dóna diners. Fins i tot ho fan les noies joves estudiants, que suposo que els sap greu perquè s’imaginen que aquella “desgràcia” els podria passar també als seus mestres. Aquí hi faig un petit parèntesi: ¿Aquestes nenes i nens tenen permís dels seus pares per donar caritat, és a dir per invertir els seus sous i/o pensions en suposadament ajudar els més necessitats? Tanco parèntesi.

No és que no em cregui que és un professor víctima de la crisi i tot això. El que sé segur és que no vol treballar. Que com ho sé? La primera vegada que la meva dona el va veure demanant al tren, li va donar una targeta i li va oferir feina de comercial. La meva muller, en aquella època, era la delegada de Barcelona i Tarragona d’una empresa de serveis comercials que duia la cartera de clients de diverses i prestigioses multinacionals de tot l’Estat. El professor en qüestió va agrair-li el gest i li va assegurar que l’endemà mateix aniria a l’entrevista. Vosaltres el vau veure? Doncs la meva dona tampoc.

Però és clar, ja se sap (perquè així ho va denunciar un periodista fa molts anys) que els pidolaires guanyen un mínim de 100€ al dia, és a dir 2000€ al mes si no treballen els caps de setmana. Perquè els professionals romanesos treballen 7 dies a la setmana, és a dir com jo. Però ells guanyen mínim 3000€ nets i no paguen impostos. I jo, treballant 18 hores al dia, només puc menjar i pagar la hipoteca.

Coses de la vida per ser autònom-empresari.