El Vendrell capital del xató

Després de molts mesos i anys lluitant perquè se’ns reconegui la nostra identitat al bell mig de dues grans conurbacions urbanes com són Barcelona i Tarragona. Al final ho hem aconseguit. El Parlament va aprovar la passada setmana la modificació de la llei de vegueries que comporta la inclusió del Penedès en el nou mapa català. Aquest és el primer pas perquè un dia, amb el permís del Govern Central, ja no parlarem de províncies sinó de vegueries, recuperant un territori  medieval amb personalitat pròpia que es va anar forjant arran de les diferents conquestes cristianes en territori sarraí.

En la primera meitat del segle XIX amb l’aparició de les províncies la nostra vegueria se’n va anar en orris i varen trinxar aquest territori històric en dues zones desiguals: una mirant a Barcelona i l’altra a Tarragona. Sempre s’ha mantingut una identitat penedesenca, però amb el pas del temps i les migracions dels darrers anys la cosa ha anat variant una mica. Al Vendrell jo  mai he trobat un fort sentiment penedesenc tret de casos més aviat puntuals que una altra cosa. En canvi aquesta identificació anava agafant força a mesura que t’allunyaves de la capital del Baix Penedès i anaves en direcció Vilafranca del Penedès que vindria a ser el pal de paller de la identitat penedesenca. La gent quan escolta aquest topònim pensa més que res en la capital de l’Alt Penedès i el seus voltants. El Garraf tot i que forma part del Penedès històric juga una altra guerra amb una personalitat pròpia que s’ha anat forjant de mica en mica en els darrers anys. Dins aquesta comarca si parlem de Sitges ja ens trobem una història personal amb una identitat pròpia que ens costa identificar amb el Penedès i fins i tot amb el Garraf. Per la seva idiosincràsia es pot permetre el luxe de concentrar en el seu nom un seguit d’atributs intrínsecs com no passa a la resta de ciutats. Una virtut que s’ha anat configurant arran dels anys d’una manera silenciosa i efectiva per part dels seus veïns.

Llavors tenim Igualada, capital de l’Anoia. Un ampli  territori on la seva meitat meridional si que ha format part del Penedès històric, però la seva part septentrional no ho ha fet d’una manera seguida i continuada, tot depèn de la política del moment que ha marcat la frontera. La seva relació amb el Penedès no es tan clara i profunda com les tres comarques penedesenques i aquesta part sud que limita amb la resta del territori que avui protagonitza aquest escrit.

El Penedès com una realitat administrativa encara estarà molts anys perquè sigui una realitat tangible i real per a tothom. De moment encara haurem d’anar a Tarragona i Barcelona segons de la part d’on vinguis. Si que culturalment no es pot negar els vincles entre les tres comarques perquè la seva gent d’una manera conscient ha convertit el Penedès en una mena de marc d’actuació. De joves les festes majors i ja més grans les fires i altres esdeveniments ha provocat que la majoria de veïns de la zona es moguin amunt i avall amb alguna excusa que altra.

En aquestes tres comarques més l’Anoia, trobem una clara capital econòmica com és Vilanova i la Geltrú, un capital cultural com Vilafranca del Penedès, El Vendrell és el que tot i les moltes potencialitats que amaga encara està esperant que aquestes avantatges sobre el paper i reconegudes per propis i estranys algun dia es facin realitat i situïn a la vila allà on correspongui. Pel que fa a Igualada, juga la seva pròpia guerra, apostant una mica pel tèxtil com històricament sempre ha fet i per altres indústries que en els darrers anys s’han implantat en el seu territori.

El Vendrell es queda com la capital indiscutible del xató esperant que algun dia a part d’aquest títol honorífic gastronòmic puguem compartir altres atributs vinculats amb una major riquesa econòmica i social. Aquest és un primer pas més que res simbòlic que amb el temps pot derivar en una realitat de cara i ulls. Però encara estarem anys per conèixer el president de la Vegueria i a descobrir on està la delegació d’hisenda de la Vegueria. Potser per aquelles dates ja no cal que discutim quina serà la seva capitalitat perquè estarem parlant d’una societat virtual, però ara per ara aquesta discussió és la menys important queda molt per fer i a Madrid no és que ara per ara ens vegin amb gaires bons ulls. Ens quedarem esperant els propers capítols.