Missió fallida

La UE Tancat del Vendrell és un club de futbol de barri. De poble. I no hem d’oblidar que l’objectiu d’un club de futbol, i, més concretament, d’una escola de futbol base, és fer que la canalla es diverteixi, aprengui i es formi. Com a futbolistes i com a persones.

El passat mes d’abril vaig entrar a formar part de la Junta Directiva de la UE Tancat amb una colla de persones fantàstiques, amb l’objectiu de fer un gir de 180 graus a la filosofia i el treball que s’hi estava fent per millorar el tarannà decreixent que inevitablement s’estava esdevenint.

I no hi vaig entrar com a “filla de”, ni amb cap finalitat política ni, evidentment, amb cap finalitat lucrativa. Hi vaig entrar com a “mami” i com a neuroeducadora que soc per donar un cop de mà.

I avui, 16 de juliol, he dimitit. No només jo. Tots els que havíem entrat amb la il·lusió de tirar endavant un Club amb uns quants anys d’història a les seves espatlles. Els motius de la meva dimissió? Dos: José Castelló i Rafael Asensio.

Aquells qui em coneixeu ja sabeu que intento cada dia regalar un somriure, tot i els mals moments personals. Defujo de la malícia i de la hipocresia. M’allunyo de les personalitats superbes i egocèntriques. Intento cada dia del món, a la meva feina i al meu voltant, ensenyar que tots som fantàstics, i que podem arribar a fer coses increïbles. El respecte als altres i a un mateix i la feina en equip són dues de les meves premisses bàsiques de vida.

Doncs bé. Amb aquests dos senyors que he nomenat prèviament he xocat de front contra la supèrbia, la falta de respecte, la malícia, l’enveja, la grolleria, l’egocentrisme, l’afany de possessió i la manca d’aptituds de treball en equip.

Han posat totes les dificultats del món perquè no poguéssim tirar endavant un projecte dissenyat per millorar la qualitat esportiva i personal de la canalla. Han posat totes les dificultats del món per evitar que hi poguéssim treballar. M’han cridat i m’han faltat al respecte. No m’avergonyeix explicar-ho. No crec que sorprengui a aquells que ja els coneixen.

Els motius? No els acabo de discernir. Hi he pensat, de debò, en què deu ser prou potent perquè t’aferris a una cadira i no deixis que ningú més s’hi assegui. He intentat respondre’m per què en l’últim que pensen és amb els nens i les nenes que volen gaudir la infantesa aprenent a jugar a futbol. Però no me n’he sortit. Algun motiu deu haver-hi, que se m’escapa, que va més enllà de la meva capacitat cognitiva. No li donaré més voltes.

Així doncs, amb tot el dolor del meu cor, la UE Tancat es queda en mans d’aquests personatges. Que tinguin sort.

I el que més greu em sap, de debò, és que una Escola de Futbol Base que podia haver seguit endavant amb una filosofia renovada, i treballant de mica en mica per fer de l’educació i de la infantesa dels nostres fills i filles una etapa increïble, se’n vagi en orris d’aquesta manera.

En fi, seguiré aixecant-me cada matí amb l’objectiu que el món sigui una miqueta millor per a la gent que m’envolta. Seguiré somrient. Seguiré animant. Seguiré traient el millor de cadascú i de mi mateixa.

Les caigudes serveixen per aprendre a caminar amb més fermesa.