Identitats i nacionalismes

El creador de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, sostenia que quan naixem som incapaços de distingir les sensacions que provenen del nostre cos d’aquelles provocades per agents externs i que en un primer pas evolutiu cap a la consciència de la identitat adjudiquem tot allò que és desplaent als agents externs, als altres. El camí que cada un de nosaltres ha de recórrer per tal d’esdevenir finalment un subjecte autònom, conscient de la seva identitat és una travessia salpicada de viaranys en la que els altres, començant per la mare, han de ser reconeguts com quelcom diferent i alhora proper. Ni tot el que prové de fora, dels altres, és dolent ni tampoc és possible la fusió indiferenciada amb l’altre del que depenem. Cal desenganxar-se de la mare i reconèixer l’altre.

La identitat de cada un de nosaltres es construeix, doncs, per oposició als altres; no hi pot haver un jo si no hi ha un altre del que podem rebre estímuls tant plaents com desplaents. Amb la socialització, l’infant desenvolupa les capacitats d’identificació i d’empatia amb els altres, absolutament necessàries per esdevenir algú.  Així, comencem a identificar-nos, és a dir , a sentir-nos pertanyents a diversos grups o col·lectius com la família extensa, els companys de  classe de l’escola, l’equip esportiu, la colleta d’amics... Es tracta  d’identificacions compartides per els altres membres del grup a les quals, per tal de diferenciar-les de la identitat individual, anomenen identitats col·lectives.

Ambdues identitats són absolutament necessàries i consubstancials a l’esser humà i interrelacionen entre elles de tal manera que la identitat col·lectiva modela, en major o menor grau, la identitat de l’individu i, en determinades circumstàncies , un sol individu o un petit nucli amb poder i capacitat de comunicació pot influir i transformar les identitats col·lectives.

Als inicis de la nostra espècie, el grup, l’horda, ha constituït un nucli d’identitat col·lectiva que ha fet possible la supervivència de l’individu en un medi hostil i el desenvolupament d’habilitats essencialment humanes com el llenguatge. Aquest primer nucli de socialització presenta ja, entre d’altres, dues característiques que han perviscut  fins als nostres dies : la prevenció si no l’hostilitat  envers  altres  grups i l’existència d’un líder, generalment un xaman, que des d’una posició d’autoritat  regula la convivència i les pautes d’actuació del grup.

Les identitats col·lectives son, doncs, una extensió de la identitat individual i el subjecte se sent, no només protegit, sinó també partícip i artífex  dels èxits de la comunitat a què pertany. Però, tornant a Freud, la nostra comunitat només pot tenir sentit si n’hi ha d’altres i, continuant amb el fundador de la psicoanàlisi, el mateix mecanisme que trobem en l’inici de la constitució de la identitat individual es repeteix en la col·lectiva : allò que és desplaent ve de fora.

A partir de l’horda, els humans hem anat ampliant el nombre d’integrants i l’àmbit territorial dels grups identitaris, la qual cosa és indiscutiblement positiva i imprescindible per entendre el grau de desenvolupament al que hem arribat, però estem encara  molt lluny d’una utòpica identitat col·lectiva planetària.

Els nacionalismes s’inscriuen i s’expliquen  dins del marc de les identitats col·lectives. Per l’extensió de l’àmbit geogràfic i la inclusió d’un nombre significativament elevat d’individus podríem considerar-los com un progrés més en la constitució de col·lectius cada cop més amplis i inclusius que facilitin  la superació de les rivalitats locals i de classe social en favor d’un treball i uns projectes comuns. El problema radica en l’artificialitat dels arguments del moderns xamans,  que justifiquen l’existència d’una identitat col·lectiva, i en la seva exaltació i legitimació, per part dels dirigents/xamans, dels mateixos mecanismes primaris que intervenen en les ja descrites etapes primàries de la constitució de la identitat individual, és a dir, el desplaer -vegis el mal- ve de fora i jo soc un amb la mare/el poble.

El caràcter nociu dels nacionalismes radica, doncs, en l’exaltació del poble com un ens que transcendeix el subjecte i que només pot existir per oposició a un o altres pobles i de la facilitat derivada que tenen els dirigents per conduir-lo cap als seus interessos.

Carlos Monteagudo 

Psicòleg. Secretari de Política Municipal de l'executiva del PSC de Vilanova i la Geltrú