Dones visibles o invisibles?

Diuen que quan arribem a una certa edat les dones ens tornem invisibles. La meva pregunta és alguna vegada ho hem estat total i absolutament?

El meu fill sempre proclama que el món serà de les dones i jo, per dins, crec que això en quin món o galàxia serà? En una molt, molt llunyana?

Perquè el cert és que com a dona mai i, reitero, mai m’he sentit considerada com a una igual a un home per petit, insignificant, ignorant que sigui. Ho portem de naixement. Ja ho dèia la mare al segle XX que quan tenien un fill mascle les exclamacions eren: “Un nen!”. I quan tenies una filla eren: “està bé ja tens la parelleta” o allò de “ el més important és que estiguin sans”, com dient quin remei pobreta no ha tingut un nen. A ella li feia ràbia, és clar, perquè considerava que els fills i les filles havien de tenir la mateixa categoria.

Doncs ho sento mare però encara no és així. I no és que les dones no hagin lluitat, reivindicat, exigit, argumentat fins l’extenuació, és que la nostra societat perpetua estereotips que, segurament, hem heretat als nostres gens.

Com a dona sóc mare, treballadora, divorciada, he estat política, però sobretot sóc una persona humana i no, no m’han tractat igual que a un home.

Com a mare se m’han assignat uns rols socials des del primer dia de l’embaràs, perpetuat des del principi dels temps, diguem que els he respectat a la meva manera.  Entenguem-nos em considero una marassa capaç de tot pels meus fills però també he volgut tenir el meu propi espai. Sense remordiments ni recances.

Com a treballadora he lluitat, com moltes, per millorar al lloc de treball i he de dir que he ocupat llocs de comandament i de responsabilitat però sempre, tothom ho sap, m’he lamentat que en la mateixa situació un home obre la boca i ja té credibilitat només per ser-ho i que jo m’havia d’esforçar molt i molt més. Què dir a més de les expressions: “com sou les dones! sempre busqueu tres peus al gat”, o quan defensaves criteris i posicions: “les dones sou complicades”.

Val a dir que això molesta i molt perquè ningú t’ha regalat res i has procurat treballar mil vegades més bé i millor. Només vols que se’t valori per la feina, per la teva intel·ligència i que no es redueixin a pensar en estereotips.

Com a dona a la política ja és el súmmum dels despropòsits. Primer et jutgen per l’estètica, que inclou no només l’aspecte sinó també l’edat. Després per la teva vida personal: l’estat civil sorprenentment dóna o treu punts. Després per amb qui estàs relacionada, pel partit, pel corrent .... I finalment pel què dius i pel que fas, i encara! Podríem haver començat pel final oi?

No cal dir que el més cruel dels móns és el de la política, tothom s’hi atreveix i et veus obligada a què, pel fet de ser dona, hagis de sentir comentaris que t’infravaloren: que si tot el que dius t’ho diu algú, que tu no penses per tu mateixa, que si ets una “malfollada”, que si et pentines o et deixes de pentinar... Tant costa que et valorin pel que fas, pel que dius? Les dones som molt i molt capaces de ser, de pensar i d’actuar per nosaltres mateixes. Ens ho han demostrat al llarg de la història moltes dones amb poder i malgrat tot encara pensem més en si el nas de la Cleopatra era així o aixà, enlloc de pensar en què era una dona poderosa i governava un país volent que sobrevisqués i no quedés anul·lat a la voluntat de l’imperi. Què dir d’exemples més recents perquè un país que tots tenim al cap va preferir escollir un pallasso megalòman abans que una dona i no crec que fos pels programes. Digueu-me malpensada, si voleu, però si mireu les fotos de les cimeres de caps d’estat i semblants quantes dones veieu? Poques certament.

Això sí, el 8 de març tot són bones paraules, però el que compta no és un dia a l’any sinó que REALMENT la gent pensi el que diu aquell dia per quedar bé. És un dia que ni tant sols hauria de ser necessari com tants altres que parlen de minories i que només serveixen per parlar-ne i després continuar igual. Com les quotes imposades per així poder dir que tens governs o organismes paritaris.

No som figures de porcellana, no som altaveu de ningú, no volem que ens tractin diferent, no volem ser una quota, volem ser iguals, ni més ni menys i això ho aconseguirem educant, educant i educant fins que el gen que tenim imprès no vegi homes i dones sinó només éssers humans.

Eva M. Serramià Rofes.
Advocada i historiadora.
Ex-regidora del Vendrell i ex-presidenta del Consell Comarcal del Baix Penedès.