Maduixes amb xocolata. El plaer confinat

T’adones que a la nevera tens maduixes, s'acumula tant el menjar al frigorífic que amb prou feines les veies, però és el regal de  la tarda descobrir-les. Mai has tingut tants queviures a casa, ni a la vegada aquest sentiment de racionament.

T'has imposat anar el mínim al supermercat i a més un munt de reptes que comencen pel matí i que al vespre te n'oblides. Així que ben d'hora una mica de gim virtual  i després segueixes la dieta, però alguna cosa passa a la tarda que et dilueixes i vas a per les maduixes. Són gairebé eròtiques. Potser comences a veure-ho tot eròtic, com  vius en l'aïllament físic el cos reclama la seva droga carnal. Acceptes aquesta falta de tacte, de pell, de vida i és ara quan alces les teves mans per damunt la prestatgeria a la recerca d'aquella xocolata negra que vas amagar de tu mateixa.

Les agafes amb certa angoixa i abans d’iniciar el ritual mires el mòbil, fas repàs de trucades perdudes que et fa mandra respondre, d'àudios que diran el de sempre, i vídeos irònics que ja no et fan cap mena de gràcia. Mires la seva foto i desitges que et truqui, és l’únic amb qui vols parlar, però està mut. Et diràs que no el truques perquè no saps que dir-li, que ell tampoc té cap cosa a explicar-te més enllà de dir que els dies semblen que no passin, que segur que prefereix parlar amb algú altre que amb tu.

Sacseges una mica el cap per treure't la negror que t’has ficat dins,  l'enrenou de pensaments que no van enlloc, però que et fan sentir trista i alhora sola, gairebé desemparada. I dius gairebé, ja que no et vols etiquetar com totalment desemparada, el gairebé et fa creure que encara no estàs al límit.

En el  mon exterior, segur que la gent pateix per realitats cruels, però tu et sents una òrfena d’afecte perquè et falta el contacte amb la vida i a més és impossible saber quan podràs tornar a veure'l.

Així que cerques el plaer ràpid. Maduixes banyades en xocolata negre. Et dius a tu mateixa que et son vital, que et perdones  un petit pecat mentre t'esclata el gust dolç i amarg  dins la boca, i abraces  les diferents textures  amb la  llengua. Goig immediat i segurament receptat.

No recordes ni quin dia és avui, mentre llepes la cullera plena de la xocolata desfeta que et besa els llavis, fins que tanques el ulls i t'empasses el delit que et sap a poc, perquè per sentir-te del tot plena, el món hauria de girar més ràpid, fer córrer aquest temps, que costa tant de pair sense veure a tanta gent que enyores.

Però no importa,  demà tornaràs a suar amb la teva classe virtual i et faràs promeses que no podràs complir.

Demà. Un altre dia per posar-se reptes. Aixecar-se  per enganyar-se. Descobrir algun placebo que sadolli el cos i calmi el desig. Jugar a ser nena sense saber quants demà t'esperen, desafiant, això sí, la teva subtil temprança, sensualitat, voluptuositat, luxúria. La teva essència...