La Lola, el mosso i el confinament

La Lola s’ha enamorat, o potser no. Però té aquella sensació d’estar per damunt de tot, de caminar de puntetes sobre la realitat, de no patir per la vida, ja que no pretén ni desitja res més, com si estigués dopada o amb el punt de ximpleta que tant li agrada agafar després d’un parell de copes de vi. Doncs sí, així es troba, a qualsevol hora, en mig del confinament. S’ha enamorat i està genial. Li ha marxat, per fi, aquell estat anímic d’apatia que se li havia enganxat a la pell. Ja no hi han dies plans, quan s'aixecava amb una mandra que es transformava en tristor quan el sol s’amagava. I un cop al llit no recordava que havia fet en tot aquell dia gris, ni entenia perquè no podia dormir. El temps se li escapava en no saber que fer amb les hores, i sense esma per cercar un motiu per llevar-se.

Amb l’enamorament ha millorat tot plegat. També el seu rostre. Es troba estupenda. Enlluerna amb la mirada eclipsant a qui l’envolta, que de moment no és ningú, per culpa del confinament, però ben segur que atraurà a tothom. Amb aquest to més rosat a la cara està encara més seductora.

L’amor ha estat el salvavides que l'ha alliberat d'aquell mar de pedres. Si és o no profund el sentiment, si va enlloc, no importa gaire, ja que plena d’endorfines en el present el futur queda molt lluny.

Ah m’oblidava, s’ha encisat per un mosso d'esquadra.

La Lola és una ocupa, una antisistema, no perquè no pugui pagar un lloguer, que sí que pot, més aviat està ocupant un pis, amb dos amigues més, perquè està en contra de tots els sistemes, de l'actual, del d’abans, del que vindrà, del consumisme i dels lligams patrimonials, però clar l’amor té aquestes coses i com diuen, és cec.

Cal rebobinar, anar tres setmanes enrere i entendre com la Lola s’ha penjat d’un mosso d'esquadra, quan ella el que sempre havia desitjat era un transgressor, un revolucionari, un inconformista. Mai ho hagués pensat que l’encisaria un uniforme, però l’aïllament social, el confinament, i el cos de la Lola que anhelava feia temps sentir-se desitjada, eren la bomba que en algun moment esclataria fent trontollar el seus paradigmes. Si el coronavirus no hagués entrat dins la seva vida i no l’hagués convertit en aquell vaixell de desídia i de recança que tan poc s'ha semblava a ella, seguiria pensant amb els nois de sempre, sense els lligams de sempre, i capgirada com sempre.

Abans la Lola no tenia cap problema per decidir amb qui volia fer un clau. Tenia uns quants amics que l’empaitaven per quedar i si aquests no li feien el pes és perdia una estona per la xarxa i en trobava un de nou. Unes hores de plaer i cap a casa que no tenia ganes de festeig, ni d’ensabonades de cap, massa energia pel mateix fi. Millor anar directe al gra.

Però l’aïllament l’ha fet trontollar, tot ha anat a l'inrevés, les seves companyes de pis van decidir confinar-se amb els pares per estar a prop d’ells o per por a la incertesa, mai no ho sabrà. Així que sola, sola en aquest pis que mai ha sentit com a seu, que mai ha volgut fer-se’l seu. Sempre ha pensat que quan arribés el desnonament volaria sense cap nostàlgia.

Sense amics per estones amb qui amagar-se de la solitud, i sense reunions maratonianes on organitzar les diferents manifestacions i actes, per pressionar a l’alcaldessa de torn, el dia no tenia contingut. A més, no anava bé el wifi i el temps passava a compte gotes.

Amb la seva ombra com a companyia, mirant el món dins d’un pis que no tenia balcó i que més que protegir-la del virus la feia sentir com una ostatge, la vida no era la seva vida.

Aleshores, cansada d’ella mateixa, va decidir sortir, primer, més d'un cop al dia, per anar a comprar, després a sortir a comprar fora del municipi, i finalment a sortir en tot moment i sense excusa.

Fins que la va aturar aquell home de cos ferm i de veu forta que la mirava sense pietat, i que li va posar una multa mentre ella li explicava una historieta que no sabia com acabar. A la primera multa, va venir una segona i una tercera. Multes que no pensava pagar, antisistema com era.

L’home uniformat semblava que li llegia el pensament, que endevinava quan sortiria de casa, saltant-se el confinament, per posar-li una nova multa amb aquella serenor i aquell llenguatge neutre que pretenia ser objectiu però que la provocava encara més.

- No la pagaré - li deia.
- Agafi el comprovant, si us plau.

Al mes, tenia un grapat de multes. El mosso l’havia avisat que podia acabar a la garjola, que no podia acumular tantes multes pel mateix fet, en tan pocs dies.

La Lola seguia passant del que deia el govern. Fins que un dia va veure una gentada, que a l’hora del cafè, corria carrer avall.

- Que passa? – va cridar a una noia pel finestral.
- Es l’hora que podem sortir els “runners”.- li va respondre.

I va sortir també ella, sense adonar-se que eren més de les deu i que darrera seu, trepitjant-li els talons, tenia aquell espia uniformat.

- Un altra vegada? Que encara no ho ha après? - recrimina el mosso.
- Sortia a córrer- diu mossegant-se el llavi.
- Sense bambes? Amb vestit? Fora del seu horari?.
- Quin horari?- pregunta la Lola, i es treu del mig de la cara les grenyes perquè ell s’endinsi dins el seus ulls.

I llavors passa que ell riu. I ella riu.

- No segueixes les noticies , oi?
- No.

Ell que torna a riure i ella també. No saben el perquè però a ell li cau bé la noia despentinada, despistada i desorientada, i ella està captivada pel riure d'aquell home disfressat amb l'uniforme de mosso d'esquadra. Ell la mira, se la imagina nua, descontrolada, desbocada sobre seu. Ella el mira, se l’imagina nu, desinformat com ella, desdibuixat de les seves normes.

Ella, descarada :

- Un cafè?
- Penses que amb això la multa s’oblida?
- T’espero a casa. Ja saps on visc.

Ella fa un petó a l’aire que cau enmig dels dos.

S’enamora al capvespre, en el moment que ell pica el timbre i el veu pujar per les escales vestit amb uns texans i una samarreta estampada de colors llampants, quan se’l troba davant d’ella amb el riure els ulls, quan ell es deixa convidar a cafè i escolta el seu to de veu que li acaricia els sentits, quan l’observa descansat i còmode assegut al seu sofà ple de coixins, quan ell es confessa cansat de tot, potser més que ella, quan ell, amb la mirada perduda, contempla la vida que no passa, darrere el vidre del finestral del menjador, com si es busqués en algun lloc del carrer, com si hagués perdut al seu lloc.

I ella, llesta, sap que fins aquest instant tot ha estat perfecte, que no ha de deixar que ell parli més del compte i trenqui l'encant del moment, mostrant un home diferent al que ara desitja, per tant abans de que ell despulli la seva  ànima ella el despulla de tota la roba, i fa que la seva boca s’entretingui en donar petons llargs, que les seves mans cerquin el seu cos, i que la seva ment desitgi el seu plaer.

Abans que descobreixi que només es un home desorientat com ella, que comprovi que potser no té els seus mateixos ideals, abans que la decepció frustri el sexe, prefereix no fer gaires preguntes, ni donar gaires respostes. Al cap i a la fi, el que ella ara més desitja es el contacte d’un home, sentir plaer, sentir-se viva i que la revifin dels dies esmorteïts en que viu. I ell? Ell també. Així que no cal parlar més, que el temps s'aturi, que el mon s’esvaeixi, que res no existeixi més enllà dels seus cossos i el vertigen vibrant la pell. 

Si és o no molt profund poc importa. Si s’ha enamorat, si es tornaran a veure, si l’oblidarà, si l’idealitzarà amb el record, res interessa ara. Ha aconseguit escoltar el tic tac del temps que fins ara se li escapava de les mans. 

La seva vida és més que abans.