La crisi educativa

Malauradament, no és nova. La crisi educativa que recorre les nostres societats davant la ceguera –o, com a mínim, davant els ulls mig clucs– de governants i mandataris ha mostrat la seva cara més grotesca durant les últimes setmanes. És fàcil veure polítics a la carrera, tot prenent decisions televisives i fotografiant-se mentre reparteixen material o clamen al cel contra l’adveniment d’una plaga vírica. Però l’anomenada crisi educativa, eufemisme del problema d’arrel –la segregació escolar–, ja hi era; no l’ha portat el virus. Aquest, l’únic que ha fet és tancar les escoles i obligar als responsables públics a anar amunt i avall com pollastres sense cap, tot fent declaracions i repartint ordinadors, llibretes i llapis. Sovint, això sí, acompanyats de les càmeres de televisió. Però on estaven aquests dirigents abans de l’arribada del virus? Per què ignoraven les realitats que palesaven l’existència de la segregació escolar a les nostres viles i ciutats? Quin motiu hi havia perquè ignoressin –i sovint silenciessin a consciència– les veus que ho denunciaven?

La Coordinadora d’AMPAS de Vilafranca, entre d’altres, ja havia publicat diverses vegades les dades del últims cursos amb la voluntat de demostrar davant l’opinió pública que les famílies vulnerables es concentren cada vegada més en una sèrie de centres escolars. A Vilafranca, el procés de guetització semblava –i sembla– no tenir fi. O sí, el tancament d’aules a l’escola pública, tot un acte de fe –evidentment, no de raó, que és el que s’espera del gestor públic– per aquells que prenen la decisió, malgrat que any rere any hi hagi escoles privades amb menor demanda que les publiques en període de preinscripcions.

L’enrocament de l’administració, però, podria veure’s canviar. A les dades de la Generalitat –dades publiques i publicades en les que sempre s’ha emparat la Coordinadora– se li sumen les demandes i avisos de la Sindicatura de Greuges i la Fundació Bofill. L’un, perquè la segregació, ja a l’alça, s’ha accentuat en la situació de confinament. L’altre, perquè objectiva de forma definitiva la realitat que tots coneixíem –malgrat aquells que acluquen els ulls–: l’Índex de dissimilitud a primària (criteri per mesurar la segregació) ha augmentat en l’últim curs a Vilafranca en 0,07 punts respecte del curs 2013/2014.

Així doncs, tant el Departament d’Educació, com l’Ajuntament de Vilafranca, s’han quedat definitivament sense excuses: cal desplegar de manera urgent tot un seguit de polítiques decidides a favor de l’equitat educativa. No n’hi ha prou amb adherir-se al Pacte contra la segregació escolar. I si no se sap com fer-ho o no se sap reconèixer el camí, només els hi cal seguir l’exemple de poblacions com Reus, Vilanova o Manlleu, que en els últims anys han implementat mesures específiques per atacar la segregació escolar. Només cal apel·lar a la raó –deixem de banda aquí, també, la fe– i abaixar ràtios a les aules, aturar el tancament de línies publiques, atendre la diversitat des de la proximitat, potenciar els programes d’entorn, dissenyar programes integrals de reforç extraescolar amb tots els agents esportius, culturals i del lleure i distribuir l’alumnat de forma homogènia en els centres del municipi.

No cal inventar res, són solucions de manual.

Sovint, les excuses han estat de caire pressupostari, però, a poc que hom pari atenció, comprovarà que la gran majoria de les propostes depenen més d’un esforç cooperatiu i d’una capacitat d’empatia envers els altres que d’una mera partida pressupostària. O, a vegades, únicament depenen de saber mantenir la paraula donada: si un dia el govern de Vilafranca va decidir unilateralment retallar la quantitat assignada als Ajuts a l’escolarització pel curs 2019/2020, tot excusant-se en destinar l’estalvi –l’estalvi, sí, malgrat tractar-se de l’educació dels infants– a garantir l’èxit i la qualitat educativa, no hauria arribat el moment d’invertir els estalvis en equilibrar l’accés de tots els alumnes a un mateix servei educatiu? O també ara abaixarem la mirada davant d’aquells que no poden seguir el curs per manca de recursos, mentre d’altres ho fan telemàticament sense cap mena de problema?

I aquí, tots ho sabem, no cal tenir dades perquès ho estem vivint –i parlant amb els nostres veïns– dia a dia. Sabem del que estem parlant. Les desigualtats es fan cada vegada més visibles. Caldrà molta fe i tancar molt fort els ulls per obligar-se a no veure-ho. 

Podria semblar que hi ha temps, que sempre hi ha temps per tot, que sempre ens salvem in extremis, però no. Encara hi ha molts dubtes per resoldre. Els casals d’estiu, per exemple, que, malgrat organitzar-los les AMPAS i les empreses de lleure, encara esperen resposta de l’administració per saber si ho podran fer i com, malgrat que a d’altres municipis, ja ho tenen tot tancat.

I quan ens despertem d’aquest malson del virus, la Festa Major –real o virtual–. I després, el nou curs escolar. Així doncs, com que el calendari és previsible, potser caldria coordinar-se entre tots –entre tots, si no és molèstia– i començar a decidir com ens adaptem al Pla d’Obertura de Centres Educatius. O se sap ja quins equipaments municipals tindrem disponibles per encabir-hi, arribat el cas, als alumnes que no tindran espai a les escoles i els instituts? Esperem que aquí, si més no, no tornem a arribar tard.

Coordinadora d’AMPAS de Vilafranca (AMPA Pau Boada, AMPA Cristòfor Mestre, AMPA Dolors Piera, AMPA Mas i Perera i AMPA del l‘IES Milà i Fontanals).