Mujeres libres

Mujeres Libres va néixer durant la II República a partir de què moltes dones anarquistes de la CNT van detectar la necessitat de què se les tingués en compte com a companyes revolucionàries i, per tant, van veure la necessitat de lluitar contra la particular opressió que patien com a dones, tant a la societat en general com dins del sindicat. Malgrat que no van ser les primeres dones anarquistes en parlar del tema –ja ho havia fet Teresa Claramunt molt abans, sí que és el primer grup que es forma veient la necessitat de lluitar d’una forma específica, també contra el masclisme dels companys de lluita.

Els primers precedents els trobem després de la revolució d’Astúries, l’any 1934, quan va sorgir el Grup Cultural femení de la CNT a Barcelona, tenint entre les seves fundadores a Conchita Liaño i Soledad Estorach, entre d’altres. Gairebé de forma paral·lela, va aparèixer a Madrid el grup Mujeres Libres, fundat per Lucía Sánchez Saornil, Mercedes Comaposada i Amparo Poch y Gascón, que volien dur a terme la iniciativa d’editar una revista que havia de dur aquest nom -la primera còpia de la qual es va imprimir el 2 de maig de 1936.

Hi havia entre els dos grups lleugeres diferències, doncs el barceloní volia promocionar l’activisme entre les dones de la CNT mentre que el grup madrileny volia ampliar la conscienciació a les dones en general. Tanmateix, en adonar-se de l’ interès comú, el grup de Barcelona es va constituir en Agrupación Mujeres Libres, i l’any 1937 es va formar la Federación Nacional de Mujeres Libres, essent la revista Mujeres Libres el seu principal vehicle d’expressió, tot i que les seves militants també escrivien per altres publicacions anarquistes, com Solidaridad Obrera. A l’any 1938 ja tenia 20.000 membres.

Mujeres Libres no va ser simplement una agrupació per a l’emancipació de les dones dins del moviment anarquista, en el sentit de la reivindicació de drets, sinó que també va ser un espai de llibertat, un lloc d’aprenentatge, i un espai de reunió i discussió. Certament es reivindiquen uns drets, que apareixen formulats a diferents escrits de les militants anarquistes: igualtat de deures, responsabilitats i drets, dret a decidir i acceptació de la voluntat pròpia de les dones –és a dir, dret a ser lliures i dret al propi desig-, accés a l’educació i al treball en igualtat de condicions que els homes, a igual treball igual salari, etc. Al mateix temps debatien i examinaven temes com la prostitució, l’educació, la condició social de les dones en general, o la necessitat de què les dones s’organitzessin per elles mateixes per aconseguir la llibertat, doncs no pensaven que l’obtindrien de manera automàtica en arribar la revolució, al contrari del que havien suggerit altres militants anarquistes.

D’aquesta manera, Mujeres Libres creà un espai simbòlic de dones, necessari per a aconseguir la llibertat femenina, fent-ho de manera inconscient, partint de la seva pròpia intuïció. Malgrat no identificar-se com a feministes, relacionant el feminisme amb les sufragistes, per elles un moviment burgès, moltes de les seves postures van ser feministes, com és ara, la llibertat de ser mare o d’escollir la seva femineïtat, defenent l’alliberament de les dones.

Per aconseguir aquesta llibertat era important donar eines a les dones. Per això les militants de Mujeres Libres van organitzar cursos de cara a l’aprenentatge d’una professió, a través de les escoles tècnico-professionals per a dones. Per exemple, van donar lliçons sobre agricultura a dones del servei domèstic perquè poguessin tornar als seus pobles d’origen, o van fer cursos d’alfabetització. Tot i que, en part, la finalitat d’aquests cursos era, en part, substituir al homes en els oficis que havien quedat sense cobrir per causa de la guerra, també veien important la independència econòmica per a les dones. L’any 1938 hi havia de 600 a 800 dones atenent classes en aquests cursos a Barcelona. Un altre objectiu dels cursos s’inscrivia dins de la lluita per l’abolició de la prostitució. Asseguraven que l’amor havia de ser lliure i no comprat i que les dones estaven especialment sotmeses amb la prostitució, a la que qualificaven en diversos números de la revista de “la mayor de las esclavitudes”. Per elles era resultat de la falta d’oportunitats de les dones i, per això, els cursos també pretenien reduir la prostitució donant a les dones altres possibilitats de subsistència. Per les dones prostituïdes van crear els anomenats ‘liberatorios’ de la prostitució, que també tenien com a objectiu donar formació a les dones per poder tenir més alternatives. Segons el número 11 de la revista Mujeres Libres, els liberatoris eren més un paliatiu que la solució al problema, i la capacitació era més un preventori que un liberatori.

D’altra banda, Mujeres Libres va recolzar el paper de les milicianes durant la guerra a l’hora que va ser responsable d’organitzar guarderies, combinant l’ interès per la salut amb la higiene prenatal i infantil, inspeccionant escoles infantils, per mantenir una població sana segons insistia la militant i metgessa Amparo Poch y Gascón. Al mateix temps, també va distribuir una quantitat ingent d’informació impresa.

En acabar la guerra, la majoria de les militants van marxar a l’exili i van patir la realitat dels camps de refugiats francesos. Algunes van tornar, com Lucía Sánchez Saornil, que tornà clandestinament l’any 1941 fugint dels nazis i es va instal·lar a València. Altres, com Lola Iturbe i Sara Berenguer van formar part de la Resistència francesa als nazis, en aquest darrer cas, fent d’enllaç en avançat estat de gestació. Després de la guerra, la majoria d’exiliades van continuar la seva vida a França, com Amparo Poch y Gascón, Concha Liaño, Mercedes Comaposada, que va treballar com a secretària de Pablo Picasso. Moltes d’elles van continuar actives. L’any 1964, Suceso Portales, que havia fugit des del port d’Alacant a Londres, comença la reedició de la revista amb el nom “Mujeres Libres en el exilio”, i amb ella s’uneixen ràpidament altres com Sara Berenguer i Mercedes Comaposada. Es va publicar fins al 1976, i s’edità a França des de 1972, quan Suceso va marxar a viure a Montady, el mateix poble en el que vivia Sara Berenguer.

El pensament d’aquestes militants anarquistes combina la idea d’emancipació i llibertat de les dones amb la ideologia anarquista, tot i que aquesta era una combinació de vegades difícil, Mujeres Libres és un referent important per a la història del moviment feminista.

Isabel Pérez Molina
Associació de Dones La Frontissa