Ens queda clar oi?

Tenim clar que prohibir és l’acció per defecte o excés d’impedir dir o fer alguna cosa.

De prohibicions en la vida quotidiana en trobem i moltes i a més amb diverses maneres d’indicar-ho. Senyals de trànsit, pictogrames, barreres més o menys físiques missatges èxplicits......

Així tenim una selecció propera de prohibicions.

Prohibit fumar

Prohibit aparcar

Prohibits els telèfons mòbils.

Prohibit circular

Prohibida la venda d’alcohol als menors de 18 anys

Prohibit escopir a terra (prohibició antiga)

Prohibida la venda ambulant

Prohibits els gossos

Prohibit creuar vies.

Prohibit fer foc.

Prohibit pixar (humans o no humans).

Prohibit embrutar les parets (senyal de civisme)

I la que per nosaltres és la mare de totes les prohibicions “¡Prohibida la blasfemia y la palabra soez!”. Que estava estampada en molts indrets als  anys cinquanta i seixanta .

En fi que al nostra quotidianitat està farcida de prohibicions algunes amb més sentit que d’altres però totes amb una certa (més o menys segons el cas) justificació.

I ara en temps de pandèmia les prohibicions s’han fet més usuals i evidents. Les coneixem. Les hem patit. No cal dir res més

Si anem als orígens i resseguim l’etimologia prohibir ve directament del llatí

prohibēre que deriva de “pro-habere”, composada pel prefix ‘pro’ (lluny /allunyat) i el verb “habere” (tenir), el terme doncs servia per assenyalar allò que estava o havia de mantenir-se allunyat i de tot allò del que calia estar a una certa distància de les persones com per exemple el que era dolent i il·legal, l'enemic, els mals hàbits.

Prohibir doncs era evitar allò que no convenia.

A les fotos la intenció és ben clara. No podem traspassar l’espai que queda al darrera de l‘avís, en una ens explicita que és territori “privat” i per tant el pas no seria acceptable i per tant cal prohibir-ho. La propietat privada és ara per ara constitucionalment inviolable.

En l’altre la inscripció en una tanca barrada ve a significar el mateix però no s’explica, suposem que per evident, que al darrera hi ha propietat privada.

Però en tot cas ens ha cridat l’atenció la discrepància gràfica entre les dues prohibicions.

A cavall entre l’ortografia natural basada en la fonologia i l’ortografia arbitrària seguint els lexemes i els canvis sobre el mateix fonema en aquest cas el de B.

Per un amb B alta i sense l’hac que en ser una lletra muda no cal posar-la potser és un oblit inconscient.

L’altre en v però mantenint-se l’absència de l’hac segurament per una qüestió d’estalvi gràfic.

Sigui com sigui s’entén perfectament quin és el missatge que llença.

Ben escrit o mal escrit si seguim les normes ortogràfiques el que importa és impedir el pas sobre una propietat.

Només el més lletraferits i comissaris ortogràfics ignoraran la prohibició ja que al·legaran que estant mal escrit no té validesa… Això ja donaria per un debat possiblement tant llarg o més que les negociacions per formar govern al país.

No podem ni volem deixar-ho, però, sense fer la invocació d’aquella màxima encunyada al París del 68 entre llambordes que sortien disparades front els gasos lacrimògens que llençaven els flics (precursors i parent llunyans de la nostrada Brimo) de Prohibit prohibir… Invocació llançada com un brindis al sol com tantes d’altres.

Això, l’autoritat, la prohibició és sempre sospitosa.