Ora pro nobis…

Els que tenim una certa edat recordarem que a la nostra infantesa, en algunes cases, hi havia un petita capelleta que podien ser de diverses advocacions, les més habituals eren a Sant Antoni i a la Sagrada Família que es passaven de casa en casa la llarg d’un mes fins que retornava a l’inici i començava un nou cicle. Mentre estava a casa recordo que al davant hi posaven una “papallona” (xinxeta o animeta) amb llum. A les nits tenia un aspecte més aviat tètric.  

Era sens dubte un element per mantenir una certa fe i dotar-se un lloc de pregaria familiar si no tenies prous recursos per tenir una capella amb cara i ulls, capelles que només tenien els més notables i quatre nobles i rics.

Potser era una concreció en matèria de capelles d’allò de que la muntanya no ve a mi jo vaig a la muntanya.

Sembla que aquestes capelletes provenien de les que portaven alguns  ermitans que demanaven almoina portant una capelleta que sembla que fes més creïble la seva demanda i alhora generava un sentit més caritatiu a qui rebia la capella.

Al camins del nostre país sovintegen també les capelletes que assenyalen temes municipals, o bé hi són per implorar als sants que els deslliuri de les malastrugances de la natura.

Hi ha territoris en que hi trobem rutes ja fetes i pensades a l’entorn de les capelles i oratoris que hi en termes municipals o d’àmbit més ampli com la comarca.

Una de les definicions sobre capella que esmenta el diccionari és: cavitat en forma d'arc en un mur o en un altre lloc que serveix per guardar-hi una imatge religiosa. També el terme fornícula ens identifica un buit deixat en el gruix d'una paret o d'un mur per posar-hi una imatge, una estàtua, un altar. Doncs una cavitat és la que hem pogut observar (amb el respecte obligat i degut) en un marge del camí just arribant a la Masia Cabanyes. Veiem que s’hi ha emplaçat una mena de capelleta amb forces estampes de diverses advocacions. De capelletes de camí n’hem trobat en altres indrets, les més properes a la pujada de la Mola des de Can Grau o al camí de Sant Pau a Ribes. Són construccions  com ja hem explicat motivades per raons d'índole religiosa i cultural tenen diverses advocacions i s'erigien per tal de presidir la vida dels cristians i convidar-los a l'oració (al peu d'un camí, en una cruïlla de camins...), com a acció de gràcies, com a de demanar algunes accions com la protecció de les collites, demanar que les fonts no s’assequin, o com fites de propietats (pedres més menys treballades situades al cap del terme o als límits dels camps), altres tenen voluntat de servir de protecció del poble contra pestes i altres on a vegades s’hi s’anava en processó per fer pregaries i demanar la intervenció divina o de la marededéu de torn en temes concrets.

Les representacions més freqüents en aquests petits monuments ubicats en els camins són les de sants, com Sant Antoni Abat, Sant Roc o Santa Bàrbara i naturalment de Sants més propers a cada terme municipal. Aquí, en la que hi ha al marge del camí de la Masia, hi hem trobat una representació eclèctica i diversa.

La història també ens explica que de petites capelles n’han sorgit grans esglésies o catedrals sobretot si en aquell indret s’hi ha produït algun fet miraculós. De moment no sabem ni creiem que en aquest indret hi hagi hagut aparicions del fantasma del poeta Cabanyes ni de la Verge a l’estil de Garabandal a Cantàbria o a la ciutat de El Escorial (aparicions que no són comparables a les de Lourdes o Fàtima que tenen  una arrelada tradició i curacions miraculoses). No. Més aviat és una mostra de la  religiositat popular. Veurem que passa si va en augment o bé es dilueix com el sucre a l’aigua.

Potser d’aquí uns anys, forces, clar, perquè cal arrelar la tradició, s’hi construirà una basílica fonamentada en la humilitat i modèstia de la capelleta que avui hi podem trobar.

Ja ens ho explicaran.....

Mentre però quan hi passem potser no resàrem una Salve com es costum en moltes capelletes, però la mirarem amb curiositat .

Ah! I per acabar destacar una altre acceptació del diccionari del terme capelleta Reunió de persones que defensen i pregonen exclusivament allò que forma part de llur cercle.

D’aquestes encara n’ hi ha masses.