Mirada indiscreta

Camí de l’obsolescència

Cabina telefònica. Ferran Savall

Cabina telefònica. Ferran Savall

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Ens trobem davant d’un element del mobiliari urbà amb tendència a desaparèixer.

I vet aquí que ja fa temps que les cabines han quedat obsoletes, a la ciutat ja en queden poques, a la Rambla, a l’Estació, a la rambla del Castell, a l’Esmeralda a..... La majoria d’elles però ni funcionen i en alguns casos sense l’aparell de telèfon per poder intentar la trucada. La de la imatge és un model que encara et permetia aixoplugar-te en cas de que t’enxampés una inoportuna pluja…

De cabines n’hi ha hagut de models diversos. Des d’aquella que anava amb una porta extensible fins a senzills elements verticals, com tòtems, que sostenen els telèfons d’un color blau cel corporatiu. Però la realitat ha fet que mica en mica es deixés de trucar des de les cabines i telefònica davant la caiguda del negoci decidís suprimir-les.

S’apunten segons els estudis tres causes fonamentals. Per una banda l’aparició del mòbil que ha fet que gairebé tothom tingués un com a mínim, un  aparell de comunicació, això ha fet innecessari la presència de telèfons públics a les cabines, malgrat hi hagi la disposició de que en cada poble del país hi hagi d’haver com a mínim una connexió pública. I naturalment aquesta connexió no cal que sigui estrictament en una cabina. Perquè de telèfons públics ja n’hi havia en bars, restaurants i algun locutori en les ciutats més grans. Però ara resulta que a les cabines ja no hi va (gairebé) ningú. Per altra banda els usuaris que han de trucar fora del país també tenen els seus propis locutoris que han crescut com a bolets en augmentar la presència de ciutadans i ciutadanes d’altres països que de tant en tant tenen la necessitat de comunicar-se amb la família i encara hi hauria la raó del vandalisme que s’acarnissava de manera preocupant en la destrossa de les cabines telefònica, manifestacions, nits de gresca, o simplement la tonteria d’alguns que portava a que les cabines fossin un objectiu a batre.

En fi que les cabines telefòniques quedaran com una mena de residu urbà, una peça arqueològica que tindrà un cert interès per aquells curiosos que els interessi el mobiliari urbà i les seves diverses mostres.

Les cabines pel que hem pogut esbrinar van aparèixer a l’any 1963 tot i que en algunes estacions de ferrocarril ja hi havia locutoris per poder parlar per telèfon.

Les cabines tenien una estètica basada en estructura amb portes d'alumini gris clar i l'aparell en to blau cel, com el rètol sobre la porta de l'entrada, i amb la major part de la seva superfície amb vidre. Van anar tenint modificacions en funció d’on es posaven i es podia comptar fins tres o quatre models en la mateixa ciutat. Res a veure amb els clàssiques cabines angleses d’un vermell llampant que fins i tot han esdevingut una imatge clàssica d’identificar el país. Aquí, més aviat mediocres i sense cap possibilitat de ser element ni rellevant ni referencial.

Però com que són elements a desaparèixer tampoc és que tingui ara ja massa importància.

A la ciutat de Barcelona hi ha un pla de retirada de les cabines encara existents, però un moviment ciutadà ha aconseguit salvar la darrera que quedava totalment coberta i serà cedida a la ciutat que després d’una consulta popular serà un espai per l’alliberament i intercanvi de llibres, el conegut book crossing. En fi que tindrà un final carregat de dignitat, al servei de la cultura. Molt bé!

Ens quedarà sempre a la memòria aquella producció televisiva que precisament portava per títol “La Cabina” on un extraordinari José Luis López Vázquez vivia una angoixant aventura en quedar-se tancat en una cabina telefònica i no hi havia manera de treure’l del seu empresonament.

El cert és que els que les hem fet servir i molt, ara amb el mòbil les oblidarem amb facilitat i ens quedarà el record de les fitxes de coure amb un parell de ratlles que es posaven al telèfon (avui es paguen entre 3 i 10 euros), o aquella necessitat de portar monedes “calderilla” per poder parlar i estar pendents del sons que indicaven que calia afegir monedes si no volíem veure interrompuda la conversa o les ja més actuals de tarja, i a vegades fins i tot calia fer cua!

En fi eren altres temps, cabines que quedaran a la nostra memòria per la feina que han fet.

Les ciències avancen que és una barbaritat deia aquella cançó de la castissa ‘Verbena de la Paloma’ i avui és impensable no tenir un mòbil.

I quan aquets quedin obsolets que tindrem per la comunicació ràpida fàcil i a peu de carrer?.

Ja ho veurem.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local