Per fer la becaina si ens ve de gust

No negarem, que amb una certa imaginació, la imatge que tenim al davant podria recordar la imatge d’una masmorra pel reixat amb la màrfega corresponent al presoner que l’habita o que l’ocupa temporalment o qui sap si per sempre purgant els seus pecats.

Mirant-ho millor, i constatant que al dia següent el matalàs ja no hi era, -felicitats al servei de recollida d’andròmines per la seva rapidesa en aquest cas-  que la reixa té una configuració molt més noble del que correspondria a una masmorra comuna, veiem que correspon al temple, o potser, a la catedral on es conserven les més lluïdes i notòries essències de la cultura vilanovina per excel·lència com és el Museu Víctor Balaguer, llegat que ens va deixar don Víctor en agraïment per anar-lo votant i enviant-lo a Madrid perquè defensés els interessos morals i econòmics del país.

Però que hi fa un matalàs aquí? Bona pregunta.

Cal constatar, i si algú fes l’estadística de quines són els andròmines més recollides dels contenidors o simplement deixades al carrer, el matalàs (matalàs, matalaf o matalap és la part del llit que consisteix en una mena de sac rectangular de tela cosit de tots costats, ple de plana, cotó, escuma, molles, crinera, emploma, poliuretà expandit, etc., que serveix ordinàriament per a jeure-hi al damunt) ocuparia, no en tenim cap mena de dubte, te un dels primers llocs del rànquing de “coses”, objectes o aparells casolans que es deixen al carrer.

Vet aquí doncs que tantes històries que acompanyen els matalassos acaben també a les deixalleries, la història s’esvaeix amb rapidesa ho constatem.

Per tant la pregunta és oportuna encara que una mica inquietant. Que hi feia un matalàs en aquest reixat de la Casa de Don Víctor Balaguer?

Les respostes són múltiples, des de les més senzilles com que algun desaprensiu ciutadà ho va deixar allà perquè li feia nosa a casa o que era el matalàs que usa algun sense sostre i el guarda durant el dia darrera la reixa creient que així el té més segur (al costat de la cultura no hi ha res segur) a la més complicada, complexa o surrealista.

Espai de descans i oci dels treballadors de la insigne nostrada institució.

Espai de repòs del fantasma -que diuen que hi ha, i alguns asseguren haver-lo  vist i percebut- de Don Víctor Balaguer avorrit, cansat, fastiguejat d’escoltar els discursos, saberudes reflexions, o elucubracions inexplicables dels pròcers de la cultura nostrada que des del temple de la genuïna cultura vilanovina volen il·luminar, volen irradiar, la llum sobre el nostre passat, present i futur cultural que sembla que el veuen una mica fosc.

Don Víctor o el seu fantasma s’estira plàcidament al matalàs i es deixa abraçar pels dolços braços de Morfeu i des del somni dels justos imagina una ciutat com a aquella que cantava el Poeta Nacional Espriu que era el Nord enllà en el seu inici de Càntic al Poble.

on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!  

I acaba constatant de nou que és millor romandre a la seva terra (Vilanova) encara que

que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra.

Ja sabem que aquesta hipòtesi està agafada pels pèls però, Si non e vero, e (podria ser), ben trovato!.

Sigui com sigui el matalàs ja deu estar al fons de qualsevol contenidor de la deixalleria o potser ja està eliminat, reciclat, però sempre, sempre, quedarà part de l’esperit de Don Víctor i de la cultura nostrada de la que hom empelta només acostant-se a la Basílica cultural de la ciutat.

Que així sigui, per sempre. Amen

I a veure si animem una mica el cotarro i que no calguin matalassos que ens temptin a la becaina en el moment de l’avorriment cultural generalitzat. Estirar-se i somiar es gratuït i plaent en moltes ocasions.