Precursors sí, però ara ja oblidats i enterrats

Pipi, caca, culo, pedo, pis
Pipi, caca, culo, caca, culo, caca, culo, caca, culo, pis.
Tomate, tomaton.
Carita de mel?.
Repica, coco, pica, pica diente de drag?, de drag?.
Recontra contra ataca.
Retuercate la caca.
Retruete, trozo y trozo pica, y pica picot?, picot?, picot?.

*******

Muñequita
Le dijo el ratón
Ya no llores tontita
No tienes razón.
Tus amigos
No son los del mundo
Porque te olvidaron
En este rincón.
Nosotros no somos así.
Te quiere la escoba y el recogedor.
Te quiere el plumero y el sacudidor.
Te quiere la araña y el viejo veliz.
También yo te quiero,
Y te quiero feliz.

Un cop et fas més adult la majoria de les vegades la teva sensibilitat artística i literària augmenta ni que sigui una miqueta, és evident que la primera reacció en rellegir les lletres de les cançons és agafar els LP d’aquesta parella i deixar-los al costat del contenidor.

No hi ha més.

Una mica enrojolit potser confessaràs que de petit les cançons d’Enrique y Ana et feien el pes i les cantaves entrant en un bucle musical que cansava a tot el que estès al teu costat. Cantaves i ballaves feliç.

I mira per on ara et desfàs del que podria ser un dels bens més preuats de la infantesa. I fins i tot diríem que amb una certa vergonya, amb nocturnitat aquets LP s’han deixat al costat d’un contenidor, perquè en el fons no hi ha hagut el valors suficient de posar-ho dintre, una lleu sensació de culpabilitat ho ha impedit.

Era llençar a la merda una part de la nostra història, una part emotiva d’una infantesa que s’ha anat perdent definitivament.

I potser fins i tot perquè els discos eren un regal d’algú que ens apreciava (tot i que escolant els seves lletres fa dubtar-ho).

Sigui com sigui més andròmines que potser no volen ni els antiquaris ni els col·leccionistes i s’han deixat abandonats a la seva sort.

El cert és que durant un parell de dies ningú els va recollir.

Enrique y Ana han perdut l’interès general. Tot i van començar cap allà a meitat dels setanta i van ser precursors d’aquells grups de nens /nenes, adolescents  que amb lletres infames algunes i altres que volien ser d’un intuïda pedagogia barata ens van matxucar les oïdes. En el cas d’aquest aparell el tema estava en que ell, l’Enrique, era força més gran que ell l’Ana i al llarg de cinc o sis anys van anar actuant i mantenint-se dintre de l’àmbit d‘una certa fama. Ho van deixar i santes pasqües. Ningú els va a trobar a faltar gaire. Van seguir la seva vida després de la seva aportació a la història de la música (?) espanyola.

Per això quan el propietari dels discos va fer neteja segurament va ser el primer disc candidat a ser expulsat de la fonoteca de casa. Ara escoltar-los ja no té gràcia, son nyonyos, no han passat de generació en generació sinó que en dissoldre’s van caure en l’oblit, això sí tenen un lloc d’honor en la història de la  música espanyola com a proto-grup infantil que van donar i donen encara  tabarra a escenaris i teatres.

Alleugerir la casa d’elements que ja no tenen cap mena d’importància és un bon exercici i encara més deixar-ho a la intempèrie per si algú encara ho vol aprofitar. No és el cas. En el moment en que Enrique y Ana començaven a  sonar, sonaven també i triomfant els Bee Gees o Baccara i sonava amb reiteració el Libertad sin ira del grup Jarcha, que va ser potser l’himne precursor de regim del 78 (ara és diu molt això en to una mica pejoratiu) i també l’incombustible Perales ja cantava i Mari Trini arrasava...

En fi ben mirat si cal guardar algun discs del any 1977 pocs, molts pocs guardarien el d’Enrique y Ana, la foto n’és un exemple clar.