D’Utha a Vilanova fent un passeig per Platja d’Aro i Santes Creus

“Nantros” sempre estem, com no pot ser d’altre manera amb la nostra història cultural, a l’avantguarda de qualsevol novetat en el món de l’art (?) efímer i urbà o dels entorns urbans.

Si ens altres llocs del món, alguns de propers, han apareguts una mena de monòlits de metall que com a tòtems assenyalen algun indret “nantros“ ho hem adaptat la nostra idiosincràsia clarament  llunàtica. Sempre més originals que els altres.

La febre de l’aparició de diversos monòlits va començar al desert de Utha i el primer va ser descobert per uns agents del Departament de Seguretat Pública de l'estat mentre realitzaven tasques d'observació de la fauna de la zona.  Fauna diversa certament.

És evident que aquella descoberta va generar un rebombori força gran, tant que l’autoritat van decidir no fer públiques les coordenades de l’indret per evitar massives presències. I també evitar concentracions dels que puguin creure que és un fenomen dels extraterrestres perquè s’ha assimilat per la forma del monòlit al que apareixia a la pel·lícula d'Stanley Kubrick 2001: Una odissea de l'espai. 

Però el fenomen va traspassar fronteres i s’han anat trobant des de llavors diversos monòlits a indrets tant diversos com a Romania, a l’Illa de Wigth i a les d'Ayllón, a Segòvia, a les ruïnes de l'església de Santiago. Expansió generalitzada i que fa suposar que es tractaria d’alguna acció artística vinculada a algun moviment cultural que cerqués protagonisme i presència mediàtica.

No som llombrígol del món, però gairebé, i per tant també a Catalunya hem tingut la nostra ració de monòlits.  Primer a la platja de sa Conca de Castell -Platja d'Aro i després a Santes Creus.

A Platja d’Aro l'estructura era metàl·lica i amb un efecte mirall. El monòlit va ser  tirat a terra per uns desvagats i va ser recuperat per posar-lo i al parc dels Estanys, a la zona on hi ha altres obres del fons d'art municipal. No sé si serà el cas del monòlit de la foto ni si ocuparà algun espai en algun museu.

Pocs dies després i encara no s’havia diluït l’efecte a Platja d’Aro que se’n va trobar un altre en una arbreda molt propera a Santes Creus i el  monòlit tenia també uns tres metres d’alçada i com a millora en aquest s’hi havien posat uns dibuixos en forma de jeroglífics egipcis. Ja veiem que van apareixent en llocs coneguts i potser amb ganes de promocionar-se i l’aparició d’algun monòlit generi un allau de visites per veure el fenomen i això sempre deixa alguna pela al calaix.

I “nantros” no podem quedar mai enrere.

I potser fet a la vilanovina manera i amb una mica de conya (que diuen que d’això en sabem molt).

Amb modèstia i aprofitant algun element com el tronc de l‘arbre, no es pot discutir l’enginy de l’autor o autora en construir la peça artística que bé mereix un lloc a La Sala o bé la mateixa ressonància que va tenir la col·locació ara fa vint i cincs anys de l’Àngel del Campanar (que és molt lleig, eh).

No hi ha constància a la comarca ni a la ciutat de l’existència de cap menhir prehistòric que pogués ser el precedent i tenir una relació amb l’obra d’art que ara s’han empescat amb tanta imaginació, classe i estil.

Ja sabem que els menhirs antics tenien funcions ben diverses des de assenyalar termes i propietats fins a esdevenir llocs de reunió i de celebracions  i ritus lligats a la vida i al sol.

No sabem si la voluntat de l’artista que ens ha deixat aquesta mena de menhir modern meitat arbre (la vida) meitat cartró (la transformació) volia deixar constància del tribut a noves formes d’expressió i tenir un lloc en alguna sala del temple de la cultura vilanovina, (el Museu Balaguer).

O simplement és l’oportunitat de treure la caixa del mig del pas i posar-la en un lloc que no emprenyés. O encara marcar terreny i domini com quan van aparèixer sabatilles penjades dels cables de l’electre.

Sigui com sigui una obra d’art efímer també té el seu lloc a la ciutat.

Haurem tingut el nostre monòlit, particular, peculiar, singular i rar, això sí.