La brossa fora del contenidor

“Són uns provocadors de merda, es una mamarratxada. Ya me dirás tu, esto que pinta en un belén. La veritat és que m’encanta, és una meravella.” Només cal passar cinc minuts vora el pessebre de la plaça de la Vila per a sentir diferents comentaris, de tots els colors, sobre la temàtica. Si cal mullar-se, jo em mullo. El pessebre és molt bo i és el que espero d’un pessebre públic i municipal. Suposo que cadascú posa els seus límits a què espera i, admeto d’entrada, que mai faria un pessebre així a casa meva.

El pessebre té un bon nivell creatiu, innovador conceptualment i escenogràficament a la vila i no deixa de tenir el fons i la forma d’un pessebre tradicional. Per tant, per a mi, és un pessebre tradicional. Té els diferents quadres com la fugida d’Egipte, l’Anunciació, el viatge dels Reis i el Naixement i ho fa amb la forma de sempre.

En el marejol de crítiques, les més sorolloses: les negatives. Galopa la idea d’una utilització política actual del pessebre. Em sap greu que aquest costum nadalenc es vegi com un fet ancorat al passat i pensar que el naixement de Jesús és alguna cosa llegendística i no real, sense penúries, pobresa i bondat tal com explica el missatge. Sovint, qui no veu aquest missatge són els mateixos cristians. De la divinitat de la vinguda del Messies en podem parlar tot el que vulguem i és res més que una qüestió de fe. De la realitat del món no cal sortir dels nostres carrers per comprovar-ho empíricament.

Així doncs, si el triomf de l’estètica d’una tradició és l’únic vencedor, el ritual i, per tant, el sagrat queda completament tocat de mort. Ser la persona més conservadora i tradicionalista implica plantejar nous reptes a les festes, costums i tradicions i entendre que no poden ser la representació d’un passat tancat darrere d’un vidre, sinó una creença viva i una experiència transcendent i emocionant. Les tradicions no evolucionen, són les persones les que han de ser capaces de fer-hi la revolució de la joventut.

I doncs, a Vilanova, els gegants moros de pell blanca, els nans fets imatgeria, el Serrallonga bel·licista, els bastons guerrers hel·lènics, la comparsa heterosexual, els mateixos descendents dels indianos qüestionant els seus avantatges, la benedicció dels animals per sant Antoni i els humans despreocupats i una llarga llista de debats que m’agradaria que es tinguessin, simplement, per veure la vitalitat de saber que la identitat del poble és viva o si la majoria dels pobladors se la prenen com un acte arcaic i sense sentit. Aquest últim seria el primer pas pel camí de la desaparició.

Seria com pensar que ens podem deslligar totalment de la natura. Que el món va per un costat i nosaltres per un altre. Que el que fem no importa. El primer pas és deixar la bossa de la brossa fora del contenidor per mandra. La comunitat, que no és res més que el seu imaginari i les seves conviccions, va desapareixent? 

Joan Ignasi Gómez i Barrera