Cat-Cat i les converses mil•lenàries

Cat-Cat és un llogarret de la minoria cultural Hmong. Es troba a uns quaranta minuts de distància caminant des de Sapa, el poble turístic per excel•lència al nord del Vietnam, molt a prop de la frontera xinesa. Per arribar-hi, cal caminar per una carretera en prou bones condicions, que zigzagueja entre uns pujolars de color ametista. Quan vaig visitar Sapa vaig decidir recórrer el trajecte a peu. Aquest és un recompte, més o menys fallit, de la meva experiència.

La boira, omnipresent i baixíssima, tenyeix el paisatge de fantasmagories lentes. En un revolt del camí, sorgeix tot d’una la figura rodona i pesant del que sembla, en principi, un porc senglar. Pastura en un marjal que s’obre al costat de la carretera, a plaer, rosegant incansablement un farratge arranat i fresc, solitària grunyedissa afamada. M’hi acosto cautelosament. No és pas un porc senglar, sinó un porcàs “de panxa rodona”, com per aquí en diuen, un verro negre i ostentós que viu espasmòdicament entre els homes i d’altres bèsties domèstiques. La meva presència, per tant, no l’amoïna per res. Continua, ara un gruny, ara un altre, introduint combustible en la perfecta rodonor de la seva panxa.

De tant en tant sento el brunzir d’una moto que s’acosta bé pel davant, bé pel darrere. En encalzar-me, el conductor invariablement s’atura i em pregunta so vull “moto a Cat-Cat”. La meva negació els allunya automàticament sense un altre intercanvi de paraules.

Per accedir al vilatge s’ha de creuar un pont de fusta, força nou i estable però que, de lluny estant, sembla una pura ficció de tan prim. Bressola a cada pas, donant a l’acció una ensonyació d’aventura, perfecta per a un occidental enxubat com jo. El pont s’alça sobre les aigües furioses d’un gual al peu d’una cascada. El soroll que produeixen en la seva precipitació és eixordador. A la dreta del pont, en un repeu que emergeix al fons d’una barrancada i a tocar de les aigües, hi ha el primer dels habitatges hmong. És una barraca oberta als quatre vents, amb un aire d’eterna provisionalitat que fa angúnia. Aquí, en aquest país del nord, les nits són especialment fredes. La boira, que deambula tot el dia, produeix un rellent que acaba penetrant l’estructura dels ossos. Si a tota aquesta hostilitat afegim la feredat acústica dels torrents que cauen a deu, dotze metres de distància de la barraca, en quin grau de cruesa situaríem la vida d’aquesta família que em contempla per sota dels meus peus?

La casa va plena de criatures. M’han vist i, com si haguessin vist un mico, comencen a saltar d’alegria i a etzibar-me frases en la seva llengua. Els faig hola amb la mà. Aquest gest sembla atorgar-los la llibertat de fer ràpidament cap a mi. Són tres criatures menudes, embrutides de fang. En ser al meu costat, comencen a fer bots sobre la fusta estreta del pont i a sacsejar les cordes que fan de baranes. El pont imita els moviments d’un pèndol i la seva trajectòria cada cop s’allunya més del centre. Quan deixo anar un so que es queda a mig camí de la rialla i el xiscle de terror, els nens s’aturen, farfullegen en les seves butxaques i n’extreuen mandarines. “No money”, fa una nena. Accepto el regal i tots dues parts girem cua.


Començo a entreveure les primeres llars dels hmong. Són agrupaments de cases ben peculiars. Es dispersen pel llom suau d’un pujol o, més ben dit, d’una torrentera. Són construccions en forma de capsa, n’hi ha d’obertes als quatre vents, n’hi ha de tancades. Sovint s’aixequen sobre quatre pilars, quatre esclops —un a cada angle—, deixant, així, entre el terra i el trespol un espai obert per encabir-hi el bestiar —aviram, porcada— i evitar, alhora, l’accés a l’interior de la llar de serpents i rosegadors —sobretot rates.

Els hmong són persones menudes, rabassudes, de còrpores sòlides i ben proporcionades. El rostre de les dones és generalment bell, amb una boca esplèndida, d’uns llavis molsuts i de dimensions exactes. És, per mi, el tret dominant de la dona hmong: aquests llavis tenen l’habilitat d’omplir els rostres que els hostatgen de grans explosions de rialles i la cara es transforma tota.

Els ulls dels hmong són potser més estrets que els dels seus cosins viet, la raça dominant al Vietnam. Són més estrets, però més llargs, com una sobtada incisió des d’on emergeix una mirada clara i atenta, amb una malícia molt ben organitzada, però de curt abast.

La dona hmong vesteix tothora amb el vestit tradicional, perquè no en té d’altre: samarreta de màniga llarga i baldera en els punys, cenyida a la cintura per un gran cinto en forma de faixa. Armilla arrapada al cos i faldilla ampla fins als genolls. Al dessota, uns enagos, una mena de pantalons arrapats a les cames. Moltes van descalces.

El color dominant en aquest abillament és l’anyil, un lila fort i penetrant. La roba pot ser llisa o amb motius geomètrics. A vegades, aquestes dones baixes i belles apareixen cofades amb una gorra sense visera, aquesta sempre ornamentada amb geometries arbitràries. Semblen tenir una tirada especial per la bijuteria que elles mateixes produeixen i després vénen a la turistada que deambula per Sapa o pels llogarrets de les minories. Van, doncs, totes enjoiades, fins al punt de produir un dringament feliç quan es desplacen. Quan m’acosten al nas la mercaderia, observo que cap ni una no duu anells. Les dones hmong, a més de bijuteria, també es dediquen a l’elaboració de materials tèxtils. Poden estar-se tot lo dia amb les mans introduïdes en els diferents tints que fan servir per colorar les peces de roba que han de vendre —armilles, bruses, faldilles, fundes de coixí. D’aquí l’absència a les seves mans d’anells. I d’aquí, també, que totes aquestes mans aombrades per la labor vagin sempre tenyides d’una foscor blava.

Al poblat no sóc pas l’únic turista. Amunt i avall d’aquesta, als meus ulls, extravaganza antropològica —la obvietat és intensa: en aquest entorn, l’extravagant sóc jo— ramblegen, ramblegem homes i dones gegants, equipats amb botasses i càmeres digitals. Fa una mica d’angúnia, tot plegat, però jo també m’hi compto, i, al capdavall, aquesta quitxalla incontrolada que em persegueix per allà on vagi —fins a vendre’m qualsevol insignificança— és possible que aconsegueixi uns nivells de nutrició superiors als d’abans de l’arribada del turisme, “de l’home blanc”.

Al capdamunt de la torrentera s’erigeix solitari el cub d’un queviures. És una capseta de sabates feta de maons i adob. A l’entrada, quatre garrins, encara joves, marranegen entre grunys, furgant les entranyes d’una terra negra de tan rica. Per accedir al queviures cal literalment apartar les bèsties amb un peu suau. A dins, en un dels racons humits i foscos, una tauleta i dos escambells, de plàstic blau cridaner. M’hi assec per poder contemplar amb més calma l’espectacle. Davant meu, a l’altra banda d’aquesta cambra tan menuda, hi ha encara més presència humana: una dona cus al costat d’un nadó dorment. Cinc noies i un noi, en els anys més esponerosos de l’adolescència, seuen fent rotlle al terra. La dona vesteix a la manera viet, és a dir, més o menys a l’occidental. La resta del grup, si més no per l’abillament, és perfectament indígena. En entrar, tothom ha callat instantàniament i s’ha iniciat un intercanvi de mirades sense cap rampell de timidesa per les dues bandes. Cal dir, doncs, que ens hem mirat de gust i amb golafreria. S’ha produït, en el reduït espai d’aquest colmado, el contacte visual entre dos universos que conviuen al mateix planeta. He demanat un seven up i, en servir-me’l, s’ha enllestit la seva curiositat envers la meva persona. De seguida l’atmosfera ha recuperat la distensió de què gaudia abans de la meva entrada. És un grup extremadament xerraire, que deixa anar constantment un enfilall borrissolat de paraules, els uns als altres i tots alhora. La conversa no va gens mancada de rialles ni de contacte personal: cops de colze al costellam i copets a l’espatlla; despentinada general amb un gest sobtat que augmenta la gresca de les veus; mastegots rodons a la base del clatell. Si algú s’encanta i s’absenta uns segons de la conversa és perquè maquina un pla de consecució immediata: treu un feix enorme de bitllets vells i rebregats —al Vietnam no existeix la xavalla— i s’acosta a la dona silenciosa que cus per comprar-li un refresc, una llaminadura, un gelat.

Emprenc el camí de tornada. La boira ha cedit una mica, la humitat ha minvat. Em creuo, ara sí, ara també, amb múltiples colles de turistes que van i vénen de Cat-Cat. Se’n tornaran, es clar, abans que es faci fosc. Em pregunto com han de ser les nits dels amics hmong, menuts i rabassuts, tan plens d’energia i de rialles, fins a quina hora deuen allargassar la bonior de les seves espurnejants converses, converses mil•lenàries. Converses, com les nostres, impossibles d’aturar.