Canvi de dígit

Potser per això, els polítics aprofiten aquests dies per manifestar bones intencions i judicis suposadament reflexius i que pensen seguir un cop passades aquestes vacances nadalenques que, no ens enganyem, tothom aprofita per marcar territori.

Un dels que ho fa és el rei del que ens va dotar la constitució que vàrem votar ja fa alguns anys i, per tant, acceptar. Un càrrec que, per no ser posat en qüestió, transita permanentment per la maroma i en el seu missatge de cap d’any procura nedar i guardar la roba. En el d’aquest any, sense anar més lluny, ha fet una crida a la concòrdia entre els partits, demanant-los que es posin al servei de la gent en les seves decisions i actituds, qui sap si tot aprofitant la imatge de la seva primera estada a Valencia quan, mentre Pedro Sánchez agafava les cames per evitar l’incipient escridassada que li dedicaven els valencians, ell i la seva dona s’acostaven als ciutadans donant una imatge de proximitat responsable que va aturar totes les crítiques cap a la institució i conscient que a tota Europa, els vents no bufen a favor de les monarquies.

Per la seva part, els diversos partits polítics també es posicionen en aquest suposat tauler de joc que és la política estatal. Amb dos líders de la satisfacció/descontentament com el PSOE i VOX respectivament. Perquè el PP, teòricament líder del rebuig, no deixa de mostrar de tant en tant alguna vel·leïtat al voltant d’una possible aliança amb el PSOE que deixés fora de joc a la munió de partits que, avui per avui, volen i dolen tallar el bacallà. Alguns com Sumar des de dins del propi govern i altres, els nacionalistes catalans, presoners dels seus compromisos interns o territorials, des del suport temporal i a canvi de exigències puntuals, tant de moda a l’hora de buscar presència als titulars dels diaris.

Retornant per un moment al PP, potser cal valorar si aquesta posició de segon partit i amenaça permanent al PSOE no és, en el fons, una posició que els dóna també una certa comoditat d’imatge i la necessària pau interna que tant havíem vist trontollar fins fa uns pocs anys.

Perquè el PSOE, tot i els problemes que sembla tenir i que la premsa més o menys reaccionària magnifica, transmet o intenta transmetre una sensació de solidesa interna i convenciment d’argumentari que garanteixi continuïtat a la Moncloa. Sobretot des que pot contraposar als arguments nacionalistes catalans, la veu d’un Salvador Illa que, des de la presidència de Catalunya, proclama als quatre vents l’eficàcia de la seva gestió i els resultats de les seves iniciatives. I des que Pedro Sánchez ha aconseguit que els nacionalistes bascos (tots, no ho oblidem) mengin de la seva ma més o menys dissimuladament i malgrat les exigències no ateses que de tant en tant proclamen.

I tot plegat, sense oblidar que la munió de partits minoritaris d’àmbit no estatal que popularment es coneix com “grup mixt”, també té la seva quota de poder -relatiu però poder- a través de les comunitats autònomes i demés institucions dels governs autonòmics.

El canvi d’any, per tant, no sembla que hagi d’aportat grans novetats al relat que hem estat vivint aquests darrers mesos. Seguirem amb un govern “plural” que basa la seva força en una majoria relativa hipotèticament vulnerable però apuntalada amb uns partits nacionalistes externs que li transmeten -això sí- una relativament falsa debilitat a força d’amenaçar periòdicament amb el trencament dels pactes. I tindrem una oposició vociferant que es proclama a tort i a dret alternativa de poder, tot i no fer efectiva aquesta opció amb accions reals més enllà del veto en el Senat -on tenen majoria- a algunes lleis que veuen així retardada la seva aprovació amb el retorn al Congrés de Diputats.

A no ser que el rei els amenaci amb deixar-los sense carbó i joguines. Que fins el dia 6 de gener, com cada any, l’opció és oberta.